QUINZAINE, REGARD, SEMAINE, MARCHÉ…

Entre les anomenades seccions paral.leles, destaquen la Quinzaine des realisateurs y Un certain regard.. Aquesta darrera, de fet, és un complement de la secció oficial a competició, això sí, amb un jurat diferenciat, com succeix en la Quinzaine i en la Semaine de la critique. Sel.lecció i palmarés decepcionaren en allò que vaig arribar a veure: A vida insisivel de Euridice Gusmâo, de Karim Ainouz, (premi Un certain regard), història de l’amarg periple de dues germanes, resulta un film tant necessari com pesat i convencional; La femme de mon frére, òpera prima de Monia Chokri, coup de coeur de jury ex aequo con The climb, de Michael Angelo Covino, que no vaig poder veure, és una comedieta de vols curts; i el mateix succeix amb Port autorithy, de Danielle Lessovitz, mediocre crònica policial; Les hirondelles de Kaboul, de Zabou Breitman & Eléa Gobbé-Méllevec, cinta d’animació d’escassa garra; l’atrevida Jeanne, de Bruno Orleans (ací amb una xiqueta protagonista i una menció del jurat). Ara que, per a atrevits els dos espanyols, el català Albert Serra, amb la seua provocativa i explícita sexualment parlant Liberté, qüestió d’època, i la gallega O que arde, d’Oliver Laxe, excessivament inclinat per la crònica documental, els dos reconeguts pel jurat. No vaig alcançar a veure Chambre 212, de Christophe HONORÉ ( premi d’interpretació per a Chiara Mastroiani), ni el premi a la realització per a Kantemir Balagov per Beanpole.

Quinzaine des realisateurs és una secció que compleix cinquanta-i-una edicions, i que segueix lluitant, com deixa veure la seua capçalera, pel cinema d’autor. Comptava amb l’únic curt-metratge espanyol, Je te tiens, de Sergio Caballero, que no té res a veure amb el nostre valuós actor del mateix nom i que no vaig poder veure. La Carrossa d’Or, el seu premi honorífic, va ser pera John Carpenter, i pel.lícules que reconciliaven l’espectador amb el cinema, com Canción sin nombre, òpera prima de la peruana Melina León, realitzada en un blanc i negre rabiós, o Lillian, d’Andreas Horvath, produïda per Ulrich Seidel, primera pel.lícula de ficció d’un veterà documentalista, capaç de crear una road movie basada en experiències autèntiques d’una dona que recorre des de Nova Iork a la Rússia del golf de Boering i retant-ho tot. Tamb hi vaig poder Alice et le maire, de Nicolas Pariser, label Europa cinemas, una comèdia correcta en la qual destaca la interpretació de Fabrice Lucchini.

En la Semaine de la Critique només vaig poder veure la islandesa Hvitur, hvitur, de Hlynur Pálmason, un trhiller difícil d’entendre si hom no comparteix la mentalitat dels autors. El Marché du film, mentrestant, passava comèdies com El cuento de las comadrejas, de J.J. Campanella, amb un excel.lent repartiment (Graciela Borges, Óscar Martínez, Luis Brandoni, Marcos Munstock, Clara Lago,…), remake d’un film argentí de 1976; i Richi de fantasia, de Francesco Miccichè, fill de l’inoblidable Lino, etc.

TONI LLORENS