Pensar que uns Premis són una ”radiografia” d’un sector és una pretensió que francament depassa les expectatives que es podrien esperar de la convocatòria en qüestió. Una radiografia es una representació fidel d`una realitat on els ossos són els ossos i els músculs són els músculs… Per aquest motiu podriem assegurar que els Premis més aviat són visions subjectives de la realitat.
Analitzant els Goyas d`enguany queda clar l`enorme “gap” que es produeix entre la realitat cinematogràfica i el que es considera el “millor” de l’any digne de ser premiat…La major dosi de realisme a la gala dels Goya la dona Santiago Segura: El seu Torrente sense tenir cap nominació ha estat “premiat” amb una assistència massiva de públic fins a suposar de l’ordre del 20% de la facturació del cinema espanyol al passat exercici. Si deixem de banda aquesta primera observació no deixa de sorprendre que la peli d`en Balagueró hagi tingut tan poques nominacions… mentre la de Trueba tampoc nominada als Goya apuntà precisament als Oscars…
No voldria deixar de banda en aquesta reflexió sobre els Goya les tendències que hauríem d`anotar: l’excel•lent nivell de la Factoria Escac, amb felicitacions vàries durant la cerimonia, reflexada en la multi-premiada “Eva”. Podríem aportar idees noves en ciència ficció. També no voldria deixar d’esmentar aquesta tendència a l’animació per adults amb “Arrugas”, que a més amb bon criteri també guanya un premi al millor guió. “Arrugas” amb “Chico y Rita” marquen el que pot donar de si aquest gènere tan poc treballat.
Tampoc m`estaré de dir que en un cas i altre, tan en la re-creació de nous gèneres com en el valor d’excel•lència l’aportació catalana és alta. Si l’animació que es porta als Oscars ha sorgit de la factoria Mariscal, en l’altre treball d’animació l`aportació de Cromosoma ha estat gran. Podríem dir que aquest any els Goya han parlat amb fort accent català. No només per part de la vicepresidenta de l’Acadèmia Colell sinó per nominats com l’Homar, el terrassenc televisiu Jan de la pel•li de l’Almodovar i el gran nombre de tècnics que han tornat a casa amb un Goya, sota el braç. Fins i tot quan algun tècnic com el Licio en el merescut premi al millor só directe, no parla català sinò portuguès, està fins i tot afincat a Barcelona “la millor ciutat del mon” com deia el Kike Maillo al recollir el seu corresponent Goya… . També unes línies per felicitar Isabel Coixet .Miss Wasabi- per el seu documental del Garzon i per les seves paraules de record per l’ara ex-jutge.