FELIX RIERA

Director de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC) de la Generalitat de Catalunya

Sabem que l’equip de persones que conformen l’ICIC, amb Félix Riera al capdavant, des del moment que es van fer càrrec del departament van emprendre, com una de les tasques principals, l’estudi real del sector audiovisual i la seva conformació en el panorama general de la cultura del nostre país i, la cada vegada més complexa relació entre la creació i la indústria, tant en el camp de la cultura en sentit estricte, com d’aquelles empreses que movent-se dins de la tecnologia en general, incideixen estratègicament en la creació i difusió cultural. Val a dir que aquesta entrevista es va realitzar a l’octubre del 2011, però que per problemes tècnics -que no vénen al cas- s’ha demorat la seva publicació. Ho esmento perquè donada la velocitat amb que se succeeixen els esdeveniments es poden esmentar fets que ja han succeït o a processos de treball en el projecte de trasformació que està elaborant l’ICIC, que ja es podrien haver-se consumat. No obstant això, res del que es diu en l’entrevista deixa de tenir valor, ni de ser reflex de la situació actual de la indústria cultural i econòmica del nostre país.

Pepe Méndez.- Senyor Félix Riera, un mes després de fer-se càrrec de l’adreça de l’ICIC va declarar en una entrevista, que en el nou full de ruta es proposava ajudar a les “empreses catalanes” a obrir noves perspectives per competir en l’era de la digitalització. Ara, vuit mesos més tard: Què s’ha fet respecte a això?

Félix Riera.- Que hem fet? Donat que som conscients que estem entrant en una fase decisiva en el canvi de model de negoci empresarial, hem generat un intens treball de pedagogia directa en les empreses dels sectors corresponents, a fi de fer-los comprendre que el futur s’escriurà en digital i això ens obligarà a fer molts canvis; en la cadena de valor, en la relació amb els espectadors, la forma com es finançaran els projectes, com es distribuiran, com s’exhibiran, etc. De tot això el sector n’és conscient. En altres aspectes més puntuals com a la literatura, el sector s’haurà de bolcar més cap a aquesta tendència de treball de futur. D’altra banda, i en col·laboració amb el Ministeri de Cultura, hem decidit incorporar en el cos operatiu de la Consellería l’àmbit dels videojocs. Òbviament, l’expressió del videojoc és un dels més relacionats amb l’àmbit digital, de fet la seva expressió és literalment digital, i a més està molt relacionat amb sectors propers com és l’àmbit de l’animació, la literatura o el cinema; per aquest motiu, nosaltres hem arribat a un acord amb la Fira Internacional del videojoc –Gamelab- una de les més importants d’Europa, perquè en els propers cinc anys la fira tingui lloc a Barcelona. Això és una realitat, doncs al juny ja es va celebrar la primera edició amb gran èxit. Segona qüestió; nosaltres ara anem a Frankfurt per desenvolupar un projecte que es diu StoriDrive (1) organitzant unes trobades entre productors alemanys i productors i editors catalans per generar la màxima relació, -des del punt de vista empresarial- en productes on té molta importància el complex digital.

Tercera qüestió: en aquests moments estem conformant un projecte de curs en l’àmbit de l’animació que, com ja se sap, és un dels sectors més actius en l’espectre de la digitalització, doncs en aquesta relació entra la televisió, la pel·lícula, el DVD, el videojoc, les llicències, el marxandatge associat a l’àmbit de l’animació, etc. que fan que puguem dir que en aquests mesos el treball del *ICIC ha estat directament orientat cap a una política de 360 graus. Tant és així que ara estem creant l’àrea del videojoc, que és una de les àrees mes actives d’aquest projecte el nostre en el camp audiovisual, doncs permanentment estan desenvolupant projectes i donant diners a aquests projectes.

P. m.- L‘ ICIC abasta tot l’espectre de les empreses culturals de Catalunya Quins criteris se segueixen en l’assignació d’ajudes a aquestes empreses?

F.R.-Miri, fent una representació en termes de pastisseria, en els anys vuitanta hi havia un pastís a repartir entre les indústries culturals i cadascun tenia clar el tros de pastís que li corresponia. En el 2011 el pastís és el mateix i tots volen picar així que ja no està repartit d’una manera tan clara. Estem procurant ensenyar a les empreses culturals i creatives que, el criteri en la repartició d’aquest pastís econòmic ara no està reglat d’una manera tan clara com abans, perquè cada vegada hi ha més actors que intervenen en el seu repartiment. Cada vegada hi ha més indústries que abans semblaven molt allunyades del negoci cultural i que ara estan intervenint en ell d’una manera molt seriosa. Poso un exemple; en aquest moment una empresa està desenvolupant un gran projecte de telefonia mòbil que es fa a Barcelona, doncs bé, el proper any tenen previst incorporar en ell propostes amb clars continguts d’àmbit cultural. Si això és així, i em consta que és així perquè és una dinàmica actual lògica, el famós concepte de la convergència tecnològica haurà arrossegat la convergència empresarial. Empreses que abans estaven definides en compartiments estancs, en definició de negocis, com Telefónica, Vodafone, operadores de televisió o grans emporis de les telecomunicacions, avui estan parlant ja en un mateix llenguatge, entrant en una lògica de relació molt diferent a la coneguda fins ara, entrant al mercat de la cultura, de fet, la gran trasformació que s’està donant al nostre país en termes culturals és l’evolució d’un concepte de cultura, molt tancat fins ara, per un mercat més obert en creativitat. A Europa s’està creant un dibuix on ja es contempla aquest canvi de rol, percebent un canvi conceptual en el tractament de política cultural en les empreses, per tant hem de canviar de sistema i adaptar-nos a la situació actual.

P. m.- De quina manera les empreses més petites de l’audiovisual, que tenen projectes de cinema d’enfocament més cultural que comercial tenen opció a una ajuda per desenvolupar els seus projectes?

F.R.- Crec que aquí hi ha una gran confusió. Ho explicaré; si avui tenim el gran cinema de John Huston és perquè en el seu moment els grans estudis nord-americans li van pagar projectes com El falcó maltès. Aquests projectes no els pagava un romàntic descerebrat sinó uns grans estudis d’Hollywood. Aquests estudis dedicaven una part de la seva capital a produir pel·lícules denominades d’autor. Així es van fer grans pel·lícules que després van quedar com a obres mestres. El mateix va succeir a França amb gran part de les produccions de la Nouvelle Vague. O si ens fixem en el Neorealisme italià ens adonarem que qui produïa a Itàlia aquestes grans pel·lícules eren grans empreses associades. Vull dir que no hi ha separació entre el cinema fantàstic que fa Meliés amb el seu Viatge a la lluna, i que crea indústria, i el de Lumiere amb L’arribada del tren a l’estació. Aquestes dues realitats no estan separades. Són realitats que utilitzen una mateixa dialèctica i que ambdues es necessiten. A Catalunya aquest any tenim un exemple, mentre Agustín Villaronga fa “Pa Negre”, que és una pel·lícula d’èxit, que representarà a Espanya en els Oscar, paral·lelament Isaki Lacuesta realitza una altra, considerada d’autor, Els passos dobles, que guanya el Festival de Sant Sebastià i que és absolutament fascinant. Aquestes no són dues realitats separades sinó que van juntes i la indústria ha d’assumir aquesta realitat.

P. m.- Però què passa quan una empresa té un bon projecte, capacitat i talent per desenvolupar-ho, també una estructura bàsica industrial però li falta una part de capital per finançar-ho i recorre a l’ ICIC perquè l’ajudi?

F.R.- Entén-me, nosaltres som la part industrial de la  Consellería de Cultura, tenim un paper d’eina. Som un vehicle per crear condicions per realitzar el projecte. El nostre paper va més dirigit a orientar  la viabilitat econòmica del projecte, a les possibilitats d’inversió, a ajudar a l’estudi del risc i recuperació del capital invertit. Nosaltres creiem que la subvenció, que de vegades s’ha convertit en una cosa molt estructural al nostre país, arribat un moment es converteix en un element estèril. Sóc de l’opinió que les mesures d’ajudes o subvencions s’haurien de revisar al 100% cada tres anys, per no crear dependències que formin part del sistema estructural d’una empresa. Jo estaré més content de projectes rendibles que de projectes que tinguin dèficit. Nosaltres hem de crear les condicions perquè les empreses, siguin petites, mitjanes o grans, incorporin al seu ideari la visió que també els números ens expliquen i ens donen idees, o sigui, no hem de tenir por a assumir un risc -sempre que hi hagi un estudi previ de la rendibilitat del projecte- perquè això forma part de la lògica de qualsevol sistema empresarial i aquest sector no pot ser diferent als altres. De totes maneres, haig de dir a aquells que estan més preocupats amb la idea de la subvenció, que en combinació amb el Ministeri de Cultura s’estan fent operacions de préstecs, integrables, subvencions, cobertures d’aval, línies de crèdit i moltes altres operacions que no són exactament subvencions, però que formen part d’un plantejament empresarial molt més obert. De totes maneres vull afegir que nosaltres, l’ICIC, a l’any invertim en línies de préstec, uns dotze milions d’euros, i això, i més com estan les coses, són molts diners… Aquesta quantitat de diners on va a parar? Doncs van  a empreses de teatre,  productores de cinema, d’audiovisuals,  empreses digitals, etc. Una sèrie d’empreses que abasten un món cultural i que intenten desenvolupar els seus projectes amb la idea que aquests siguin rendibles. Tots els projectes han de ser rendibles. El que se’ns ha de llevar del cap és que un projecte per molt experimental que sigui no tingui interioritzat la possibilitat de rendibilitat, sigui per la via d’ajuda pública, per vendes, per mecenatge, per patrocini, etc. Un projecte que no sigui rendible és un producte que no té sentit al mercat. No faig crítica cultural del país. Sóc el Director de l’ICIC i estic aquí per intentar que les empreses assumeixin aquesta realitat.

P. M.- Quins avanços s’han fet a l’esmentat programa ICIC 360º?

F.R.- Tenim fet un estudi i elaborat un pla econòmic amb la finalitat d’aconseguir un fons, sobretot per la via de la distribució i l’exhibició. Ja tenim el pla fet, ens falta acordar l’entitat financera, però esperem que pel 2012 es pugui posar en pràctica.

P. M. Des de la seva posició què els diria a tota aquesta gent que estudia alguna branca específica del cinema o video amb l’esperança de treballar en aquest sector? Creu que tenen alguna possibilitat d’aconseguir-ho?

F.R. El que els diria és que si realment creuen en el que fan i tenen ganes de dir coses, el sector sempre els respectarà, els acollirà i trobaran situacions favorables de treball. Ara bé, est és un sector que per la seva dimensió econòmica -sabem que la dificultat de fer una pel·lícula no és la mateixa que fer un llibre- és molt selectiu. En aquest sentit et repetiré una frase que va dir Eisenstein als seus alumnes després de fer El cuirassat Potenkin, i que es podria dir a tots els alumnes de totes les escoles de cinema. Ell va dir : “per fer una pel·lícula d’un cuirassat el primer que es necessita és tenir un cuirassat”. Això sembla una obvietat, però en aquesta famosa frase de Eisenstein el que estava dient és que el cinema es fa amb diners. Per tant, est és un sector que necessita tornar a plantejar-se que les coses no són fàcils i que es necessitarà un gran esforç i consciència que el cinema es fa amb recursos. Les idees necessiten recursos econòmics, per tant, es necessita conjuminar talent al servei de les idees i talent al servei de de els recursos.

P. M.- …I sobretot molta fantasia.

F.R. – Clar, però jo, que estic donant una classe en la facultat de comunicació, li puc assegurar que la fantasia no els falta, així com la il·lusió. Tenen un sentit de la responsabilitat molt alt, ganes de treballar i una excel·lent preparació que és d’envejar i que tant de bo l’haguéssim tingut nosaltres en el seu moment.

P. M.- En qualsevol cas, i tenint en compte les traves que es pot haver trobat a causa de la situació econòmica actual, per portar a terme el que pretenia quan es va fer càrrec de la direcció del ICIC està content amb l’evolució i resultat que s’ha obtingut fins ara?

F.R.- Miri, jo crec que ara tenim una “consellería” molt interessant a causa que és plural i molt culturalista, en el sentit en què el Conseller Sr. Ferrán Mascarell, prové del món de la cultura, Xavier Solá, prové de la cultura, el senyor Pruna ve del món de la cultura, així com tots els altres i jo mateix venim del món de la cultura, per tant, em sento molt integrat i molt recolzat en aquesta política. En aquest moment crec que estem fent el que sabem i tots estem dedicant moltes hores així que estic segur que farem un bon treball d’aquest projecte de la cultura per a aquests propers anys que, com a resultat, quedarà un gran projecte aplicable a la política cultural de Catalunya.

_________________________________________________

LLUIS MIÑARRO: Passió per un cinema diferent

“El meu cinema ha de prevaler gairebé per pura qüestió ecològica…”
•Sóc un productor que considera al cinema com a art no com un article de supermercat”
“El cinema que més m’ha tocat les fibres sensibles és el Neorealisme”
“Actualment l’única televisió de l’Estat que està el meu costat és TV de Catalunya”

Segurament, d’entre els productors independents del país, Lluis Miñarro, fundador de la productora EDDIE SAETA, és qui porta anualment un major nombre de projectes, que ell mateix s’encarrega de defensar i donar a conèixer als festivals i de vegades, fins a les mateixes sales d’exhibició… També és, amb seguretat, un dels més originals, i això queda demostrat seguint la seva filmografia. Miñarro confessa que li avorreix, en l’actualitat, veure tant cinema comercial que no aporta gens al llenguatge, a l’art, ni a l’humanisme i intenta trencar amb aquesta dinàmica fent pel•lícules diferents, encara que no sap quant temps pot resistir produint aquest tipus de cinema a contra corrent de les tendències actuals. Encara que una de les seves pel•lícules va guanyar el festival de Cannes en el 2010, i el premi de la Crítica com a millor productor en el recent Festival de Venècia, sembla que tampoc això li ha facilitat el fàcil accés de projecció de les seves pel•lícules en sales. Mentrestant segueix en la “bretxa” amb quatre o cinc projectes simultanis perquè és conscient que el seu és un exercici de resistència i lluita per defensar allò en el que creu.

Pepe Méndez.- Per què et dediques a això del cinema?
Luis Miñarro.- Ja des de nen ha estat la meva gran afició perquè em feia somiar, i en la meva adolescència era com una vàlvula de fuita de la societat grisa en la qual vivíem. Anàvem amb la meva germana als cinemes de barri a veure doble sessió. Poc després, per pura afició vaig començar a fer crítica cinematogràfica i vaig col•laborar en la creació de Cinema Clubs. Et parlo dels anys seixanta i setanta, i com havia estudiat publicitat un bon dia vaig decidir muntar una productora publicitària que va ser l’arrencada d’aquesta empresa. Haig de confessar que vaig tenir sort perquè van ser uns anys molt bons per a la publicitat i vaig poder guanyar alguns diners, els quals vaig arriscar posteriorment per assumir la producció de la primera pel•lícula, “Coses que mai et vaig dir” d’Isabel Coixet, i encara que ens va costar molt introduir-la comercialment, perquè el sector ens mirava com a intrusos ,-a part de que la pel•lícula està rodada a EUA i en anglès, que vist des d’aquí era un altre hándicap- vam tenir sort que a Berlín anés molt bé d’acolliment i al final va ser una pel•lícula de cert èxit. A partir d’aquí Isabel ha fet la seva carrera com a directora i jo he seguit com a productor. Tot això gràcies a que va haver-hi uns anys bons en publicitat.

P. m.- Encara contínues fent publicitat?
Lluis Miñarro.- Al principi d’entrar en la producció ho vaig alternar esporàdicament, ara ha quedat relegat a segon pla perquè no tinc temps. No tinc hores lliures. El meu temps ho dedico exclusivament al cinema perquè és el que m’agrada. El cinema és la meva passió i penso que a mesura que un es fa més gran ha de destinar el seu temps -perquè el temps passa i la vida també- a allò que realment li agrada, i a mi el que m’agrada és estar proper al que és l’elaboració d’una pel•lícula, penso que haig d’estar al cent per cent aquí.

P. m.- Per que et vas decantar per la producció i no per la direcció?
LL. M.- Aquest també és un fenomen curiós. (Fa memòria i riu) Mira, t’explico, aquesta productora la vàrem crear entre una realitzadora, un productor i un post-productor, i cadascun de nosaltres va ocupar una parcel•la i això va esbiaixar l’operativa de l’empresa. Fins que Isabel (la directora) va deixar de formar part de l’empresa jo em vaig bolcar en la carrera mes personal de la producció, i d’aquesta manera poder escollir unes propostes cinematogràfiques diferents però que considero necessàries, que han d’existir i que a mi m’agraden, que tenen un tipus de públic mes reduït que un altre tipus de propostes però que considero que ha de prevaler, ja gairebé per una qüestió ecològica, i això intento, lluitar per elles… Tot això explica que des del principi els meus esforços anessin dedicats a la producció i no a la realització. També ho faig perquè m’enriqueix molt. Això de treballar amb directors de diferents estils i concepcions del que és l’art i la vida em dóna una visió del cinema i del món molt curiosa, per això intento no repetir mes de dues pel•lícules amb el mateix director.

P. M.- Et sents també creador de les pel•lícules que produeixes?
Ll. M.- Sí. Crec que participo d’una manera personal, no solament pel fet de donar idees o perquè trio els projectes o ajudo a fer el càsting, sinó perquè en les meves pel•lícules em lliuro com si realment els hagués dirigit jo. I sóc realment jo el que les fa circular pel món, el que les defensa i les impulsa, sobretot en aquests circuits de festivals. És mes, he dedicat més temps i mes esforç a les pel•lícules que han dirigit uns altres que les que he dirigit jo mateix. Tampoc et sabria dir perquè, no és qüestió d’altruisme sinó perquè ho he sentit així.

P. M.- Hi ha una sèrie de productors que donen un caràcter als seus projectes i sembla que impregnen les pel•lícules que produeixen amb un marcat accent d’autoria. Et consideres tu un d’ells?
Lluis Miñarro.- Crec que si. Veient el panorama dels productors del cinema espanyol penso que hi ha molt pocs que tinguin una línia establerta en la qual prevalgui la part artística al negoci. Jo mai he tingut com a objectiu saber quants diners vaig a guanyar amb una pel•lícula, perquè de ser aquest el plantejament cap d’aquestes pel•lícules s’hagués fet. Per què? et preguntaràs. Primer; perquè estimo el cinema i crec que ha d’existir aquest tipus de format, segon; perquè concebo el cinema com un art i fa temps que consumir cinema industrial –que ho respecto i ho considero necessari- és com anar de compres al supermercat: trobaràs molts articles de consum però quan vols quelcom una mica més personal, mes artesanal, has d’anar a la tenda familiar de sempre. No és que una cosa sigui contraposada a l’altra, solament són maneres d’entendre el món. És veritat que em considero un productor molt personal i que en aquest país i en l’Estat espanyol hi ha pocs. Potser a Alemanya, a França o a Anglaterra es donin mes aquest tipus de productors, però en aquest país és veritat que em trobo una mica sol i crec que això és així perquè a ningú li interessa aquesta parcel•la. Objectivament, crec que he fet la meva carrera perquè he ocupat un espai que ningú volia ocupar. Aquesta és la trista realitat.

P. M.-Tenint en compte que el tipus de cinema que veies en la teva infància i joventut era mes d’espectacle i d’aventures, com per exemple “El falcó i la fletxa” o…
Ll. M.- o “*Mogambo”…
P. m.-Val, *Mogambo”. Què et fa embarcar en un tipus de cinema que no té res a veure amb aquesta cultura cinematogràfica que a tots ens seduïa? Va ser una necessitat o…?
*Ll. M.- Bé, és que jo penso que el món ha canviat i que sobretot, a partir de la “Nouvelle Vague” sorgeixen una sèrie d’autors que també representen una indústria, encara que en una mesura més petita, que els uneix a un concepte diferent del cinema. Aquesta visió del cinema es desenvolupa a partir de “Cahiers du Cinemà” encara que aquí va arribar mes tard… De fet, si analitzes en l’actualitat la quantitat de directors que hi ha en l’Estat espanyol, veuràs que hi ha moltíssims d’aquesta tendència… lo que passa és que no troben suport… Està J.L.Guerín, Rebollo, josé Mª d’Orbe, Isaki Lakuesta, Martín Cuenca, etc. Si hi pensem, sortiran més de vint autors que senten la necessitat d’expressar-se a través del cinema d’una manera diferent al format tradicional. Per tant, si això existeix serà per alguna cosa, i crec que no es pot deixar morir aquesta creativitat pel fet que sigui diferent als gustos de les majories, així algú ha de recolzar-ho.

P. m.-Però digues-me, en realitat, com a espectador Quin és el tipus de cinema que t’agrada, el teu cinema preferit?
Ll. M.- A mi m’agrada tot tipus de cinema, lo que passa és que he vist tantes pel•lícules en la meva vida que ara aquests formats mes comercials, mes tradicionals, no m’aporten gens, no m’interessen i, en realitat m’avorreixen. Prefereixo més un tipus de cinema menys acabat, més imperfecte, amb defectes però que et deixin una porta oberta al fet que com a espectador puguis acabar la pel•lícula i que t’aporti alguna cosa en qualsevol aspecte, sigui estètic, filosòfic o un altre concepte. Aquest és un cinema molt allunyat del que es fa a EUA, que segueix sent hegemònic per pura qüestió financera però que quant a qualitat és molt dolent, no té res a veure amb les pel•lícules que es feien en els anys 50, 60 i 70, que per descomptat eren comercials però tenien molta qualitat, ara, quan les intenten repetir surten pel•lícules infumables.
P. m.-Des del punt de vista de moviments que hagin creat escola, com l’Expressionisme alemany, el Neorealisme o la Nouvelle Vague, etc. Quin és el que mes t’agrada o t’hagi influït tant a nivell estètic o de llenguatge com a humà?

Ll. M.- Des del punt de vista humanístic el cinema que mes m’ha tocat les fibres sensibles és el Neorealisme, considerant neorrealistes des de Rosellini a Vitorio de Sica, que és un director una miqueta oblidat però boníssim, i després… la Nouvelle Vaguei, encara que la Nouvelle Vaguu fos una miqueta mes iconoclasta, doncs va sorgir en una època social molt conflictiva com van ser els anys seixanta, però va aconseguir trencar el llenguatge tradicional fins a aquest moment, almenys trencar-ho. Altra cosa seria analitzar si va crear o no un nou llenguatge, però és indiscutible que va servir per trencar tota aquella història que hi havia sobre el cinema fins a aquest moment. Aquests són els dos moviments que considero més importants. El Neorealisme perquè és el gran cinema: Rosellini ho va fer tot. Fins i tot fa poc vaig tornar a veure una pel•lícula seva remasterizada que va fer en l’Índia i, hi ha dues seqüències que em van recordar a una pel•lícula de Jean Sankye, aquest director de naturalesa morta que també va sobre el moviment i un pantà i dius ostres, és que Rosellini ho va inventar tot! Segurament sense saber-ho ell mateix, però ho va inventar tot. Així que ho considero importantíssim per a la història del cinema posterior. Però també la Nouvelle Vague.
P. m.- I del nostre país?
Ll. M.- Al nostre país no hi ha hagut res d’això. En un moment determinat va sorgir l’anomenat Nou Cinema Español, que pràcticament es va centrar en un productor, Elías Querejeta, que es va dedicar a promocionar joves valors. Va ser molt representatiu perquè lluitaven contra la censura. Després d’això solament ha sorgit l’Escola de Barcelona, que era una cosa molt elitista i aïllada però fins i tot ara, que hi ha molts nous creadors no hi ha un moviment que els aglutini o els unifiqui. Crec que estem en una època molt individualista, doncs si analitzem el panorama, en general gens nou ha sorgit a part del cinema independent americà i aquest és també un cinema individualista.

P. m.- Resulta rendible fer un cinema de minories o a contra corrent dels gustos de la gran majoria?
Ll.M.- Per descomptat que no. Justament m’ho preguntes en un moment en el qual haig de dir-te que el meu futur és incert per poder seguir defensant aquest tipus de cinema. Perquè si deixo de comptar amb la complicitat de TVE i amb l’ajuda d’uns fons de l’Institut de Cultura o del ICIC de Catalunya, que m’ajudin a suportar i completar el finançament d’aquest tipus de pel•lícules, sense ells seguir produint aquest tipus de cinema és impossible, ja que amb la recaptació en taquilla o les vendes internacionals és totalment insuficient. Perquè aquestes són pel•lícules que funcionen bé en circuits alternatius o festivals, que a pesar que les veu molta gent (vuitanta o cent mil persones) aquest públic no et reporta cap benefici econòmic. Així que jo fins ara la inversió l’he fet dels diners que havia guanyat amb gran esforç meu i d’altres persones a través de la publicitat, però clar, arriba un moment que això s’esgota i si no aconsegueixo el suport de les televisions públiques –i no sembla que les tendències vagin en aquest camí- doncs m’ofegaré. Actualment l’única televisió que en realitat està al meu costat és Televisió de Catalunya. T’ho dic amb tot l’orgull, però crec que una televisió pública té el deure recolzar tot tipus de projectes industrials i donar-los espai, encara que sigui per passar-los en una franja d’horari de poca audiència, perquè para això és una televisió pública.
P. m.-A Catalunya hi ha dues fonts principals de finançament oficial, una és el Ministeri de Cultura, l’altra la Generalitat a través del ICIC Com ajuden a aquest tipus de cinema…?
Ll.M.- Home, si ajuden. Són dues vies complementàries i alguna cosa ajuden. El que passa és que hi ha una certa perversitat en el disseny de la Llei de Cinema de l’Estat espanyol, perquè en definitiva sembla més una llei dissenyada pel Ministeri d’Indústria que pel Ministeri de Cultura. Per què? Perquè les pel•lícules que surten mes prevalgudes són les que poden anar a l’amortització, al que es diu la tercera via. Són pel•lícules robustes des del punt de vista industrial, que tenen èxit comercial i estan condicionades a un nombre d’espectadors que pràcticament cap de les pel•lícules que jo faig pot assumir, i aquesta ajuda és el 33% de la inversió que fa el productor. És una paradoxa que pel•lícules com la “La piel que habito”, d’Almodóvar o “Celda 211”, que són pel•lícules que s’han pogut finançar a través de les televisions públiques –ajuda que a la meva se’m nega- un any i mitg després rebin aquest 33% del Ministeri de Cultura, a pesar que tot el cinema espanyol sigui una indústria precària. Com pots veure, sembla que s’ajuda a la gran indústria però no a la diversitat cultural ni a l’entitat artística. L’opció del cinema que jo faig és anar a les ajudes prèvies, però això és com jugar a la loteria, perquè es presenten 350 projectes dels quals solament reben ajudes 35, així que últimament, de totes les propostes que he presentat no m’han subvencionat cap.

P. m.-Llavors?
Ll.M.-Cada vegada intento coproducir mes amb l’estranger, perquè d’aquesta manera el risc és mes petit i entre la suma de fons de diverses fonts acabes tenint la possibilitat de produir una pel•lícula. El tema és com poder fer una pel•lícula del topus que a mi m’agrada? Doncs potser l’haig de fer en coproducció amb Argentina i Alemanya, i entre els tres podem reunir el finançament necessari sense grans riscos, doncs si l’hagués d’assumir jo solament no podria.
P. m.- I el ICIC com respon?
Lluis M.- El ICIC , en tenir ara unes grans retallades de diners d’una banda i falta de recursos per una altra, a causa de la crisi, les ajudes a les pel•lícules considerades més culturals passen a un sistema de prorrateig, per tant, lo que t’arriba és insignificant, amb la qual cosa tots els plantejaments que t’havies fet sobre el finançament s’enfonsen. Resultat? Que moltes d’aquestes pel•lícules entraran en dèficit i ens posarà a tots en una situació molt difícil. En qualsevol cas, el ICIC és un bon instrument, no hi ha cap altra autonomia de l’Estat que tingui una entitat com aquesta. Catalunya és l’autonomia que té els millors instruments d’ajuda al cinema, que són: la Televisió de Catalunya i el ICIC, però això no és suficient per poder arrencar un projecte. Per a això necessitem una televisió pública més gran, com l’espanyola, i ajudes del Ministeri de Cultura de Madrid. Per seguir produint és necessari posar recursos propis i amb sort esperar anys a recuperar-los,,,
P. M.- Com segueix un treballant en una indústria que és deficitària o que en el millor dels casos no dóna beneficis?
Ll. M.- Doncs posant recursos propis i esperar uns anys per recuperar-los, potser a través d’una venda internacional o per una distribució a través dels festivals. No he produït cap pel•lícula que m’hagi donat benefici, fins i tot la que va guanyar la Palma d’Or a Cannes no m’ha donat mes benefici que recuperar la inversió que vaig fer. I em preguntaràs llavors com et guanyes la vida? Perquè com t’he dit em va anar bé amb la publicitat durant uns anys i ara no tinc grans requeriments, porto una vida senzilla, sense grans aspiracions. En qualsevol cas, el resultat de treballar així és que en acabar un projecte quedes esgotat i espremut, parlant en termes d’economia. Això és un problema, perquè no et queden recursos per a una adequada promoció i publicitat. De qualsevol forma, m’he traçat una idea que és fer pel•lícules independentment de la quantitat de public que les vegi, encara que tinc la satisfacció de dir-te que la majoria de les pel•lícules que he produït potser aquí les ha vist poca gent però en altres països com França, han tingut molt públic, encara que això em reporti poca rendibilitat perquè hi ha un distribuïdor pel mitg que es porta els beneficis.
P. m.- Alguna vegada has pensat canviar de tipus de projecte i embarcar-te en alguna cosa que prometi ser més comercial?
Ll. M.-Fins ara, com ho he complementat amb la publicitat no m¡he plantejat aquest objectiu. És clar que dins de la marca de la casa hi ha alguna pel•lícula més comercial que una altra. Sembla que “La mosquitera” té més fàcil accés al públic que “Aita”. Ara tinc una coproducció amb Argentina que es diu “Mitgeres” que està seleccionada per al Festival de Valladolid i segurament tindrà més públic que una pel•lícula d’Albert Serra, ja que és una comèdia urbana i l’actriu és Pilar López d’Ayala, però en qualsevol cas, fins avui no m’ho he plantejat encara que potser amb el temps em veuré obligat. Sempre dependrà de la conjuntura del moment.
P. m.- Podries canviar de registre sense trair els teus principis?
Ll. M.- Si, doncs jo crec que es pot fer un altre tipus de cinema original i creatiu dins d’un gènere més comercial. No descarto que en un futur necessiti fer una mica més convencional, la rendibilitat del qual possibiliti invertir en el tipus de producte que faig ara.

P. m.- Com és la gestació d’una pel•lícula de Lluis Miñarro.
Ll.M.- Jajaja, bé, hi ha moltes maneres i no hi ha cap regla especial. Et diré que normalment el que mes m’interessa és l’autor o director, el seu món interior i la proposta que em presenta, que no necessàriament ha de ser un guió. En algun projecte he entrat perquè m’ha agradat el guió i en unes altres perquè m’han explicat una anècdota. “El cant dels ocells” va començar perquè un dia va venir Albert Serra i em va dir: imagina’t als reis d’Orient perduts en desert sense saber que fer i es troben alguna cosa que no saben si és el nen Jesús o el cometa Halley”. Vaig pensar, aquí hi ha el ferment per rodar una bona història. I vaig apostar per ella.
P. m.-Proposes temes?
Ll.M.- De vegades trio directors, com és el cas d’Oliveira, perquè és un mestre que conec, m’agrada el tipus de cinema que fa i m’interessava treballar amb ell. Si a més em presenta una història que m’agrada, doncs àdhuc millor. També he recolzat a nous realitzadors perquè he vist que hi havia un bon ferment.
P. m.- El guió de “Blow Horn” és teu?.
Ll. M.- Si, en aquest cas el guió ho vaig escriure amb un lama i també la vaig dirigir.
P. M.- Tenint en compte el cost mitjà d’una pel•lícula de Miñarro, és una pel•lícula cara?
Ll. M.- No. No especialment. S’ha de tenir en compte que està rodada en video i en haver-hi molt material el muntatge es va allargar més del normal. Tenint en compte tots els factors, al final el que mes costa és el muntatge, sonoritzar-la, pagar les música i sobretot inflar-la a 35 mm i fer el tiratge de còpies d’exhibició, això si que és car….
P. m.- Estas disposat a exposar el teu patrimoni en la producció d’una pel•lícula?
Ll. M.- Per descomptat, ja ho he fet, en alguna ocasió he hagut d’hipotecar aquesta casa (ens trobem a la seu de la productora Eddie Saeta) per poder acontentar als bancs o per demanar un crèdit al ICO, la qual cosa passa és que per sort no l’he perdut, però si, sí, ja ho he fet, doncs de vegades et demanen garanties de tot tipus.

P. m.- Com qualificaries les teves pel•lícules?
Ll.M.- Ufff… crec que són bastant inclassificables. Són molt diferents unes d’unes altres però totes elles són pel•lícules que responen a inquietuds personals i és així en totes ,encara que solament hagi dirigit dues pel•lícules, “Fámily Strip” i “Blow Horn”.
P. m.-De Quina manera influeixes en el rodatge, en el muntatge o en el disseny final de la pel•lícula?
Ll. M.- Únicament influeixo en la preparació del projecte. Després ja no. Una vegada començada ja no intervinc, de fet moltes vegades no vaig ni al rodatge. Home, en algun cas he intervingut, quan he vist que es portaven rodades 30 preses d’una mateixa seqüència he aconsellat al director una reestructuració d’aquestes escenes, perquè després de trenta preses és difícil que alguna cosa surti millor. Però intent estar el menys possible i interferir el mínim en aquest procés. És clar que abans de començar, quan ve l’equip de producció m’asseguro que si alguna cosa s’encalla pugui haver-hi respostes, doncs el que no puc permetre’m és que s’allarguin els dies de rodatge ja que no podria assumir el pressupost. Però respecte a tot el que és el procés de creació, en això procuro no ficar-me encara que en el muntatge intervinc una mica més. Així i tot crec que a alguna de les pel•lícules que he produït els sobra 20 minutos i he hagut de negociar amb el realitzador perquè d’haver-la deixat com l’autor volia li haguessin sobrat 60 minuts. I al final, si ho fas d’una manera raonable, apel•lant a la lògica, sense agressivitat, el creador com és una persona intel•ligent ho entén i arribes a un acord.

P. m.- Creus que totes les pel•lícules produïdes per Eddie Saeta porten el teu segell personal?
Ll. M.-Si per segell personal entenem que jo m’identifico amb elles et diré que sí. Estic satisfet amb totes les pel•lícules que he produït. No renuncio a cap. Crec que hi ha una coherència entre elles. A més, crec que s’estableix un diàleg entre elles, però això és un misteri que no et podria explicar. Alguna vegada m’he preguntat Com és possible que l’any passat hagi produït quatre pel•lícules i la quatre tractin de fantasmes? “Finisterrae”, que parla de fantasmes, “Aita”, que parla sobre la fantasmagoría al País Basc a través de les parets d’una casa, la tercera que parla de la trasmigració de les ànimes i finalment “L’estrany cas d’Angélica”, de Manuel d’Oliveira, que parla d’una dona que mor i se li presenta al fotògraf portant-la a l’altre món, que per cert, es és un mite shefardí. Bé, doncs això no ha estat provocat, encara que potser forma part d’un moment anímic meu. Crec que com a tantes altres coses forma part del misteri de la vida.

P. m.- Ets un home de múltiples projectes. En quins estàs ara?
Ll. M.- Si, últimament he portat tres o quatre projectes a l’any, però ara estic obligat a moderar-me. Actualment estic en l’inici de la postproducció d’una pel•lícula de Javier Rebollo, amb José Sagristà, que hem rodat a Argentina i es titula “Mort i ser feliç”. És una espècie de “Road Movie”. *Despres en *co-producció amb França, una pel•lícula que dirigeix un noi de Girona, Pere Vilá, que va fer “Pas a nivell”, i aquest serà el seu segon llargmetratge. Aquesta pel•lícula es titula “La lapidació de Sant Esteban”, amb un actor mític que es diu Lou Castel. A part s’han d’estrenar dues pel•lícules acabades que han anat a Venècia. Una producció amb Brasil, i també “Hollywood tolkies”, que és la història dels espanyols que van anar a EUA per fer les versions en castellà de les pel•lícules d’èxit a Amèrica. També estan per estrenar, “Mitgeres”, que és una coproducció amb Argentina i que estarà en el festival de Valladolid i, finalment, “Clarejats”, l’òpera prima de dos nois amb molt talent que han rodat amb molt pocs mitjans i gairebé sense guió però que penso que els ha quedat una cosa molt fresca i que estarà present en el Festival de Sitges i el de Tolosa de Llenguadoc.

P. m.- Té dificultats un productor independent per estrenar les seves pel•lícules?
Ll.M.- Moltes, moltes dificultats. A Barcelona és molt difícil i a Madrid l’és àdhuc més. No et dic ja si aquesta és versió catalana, llavors ja no volen ni veure-la. Aconseguir una estrena és una lluita permanent. Cada pel•lícula té el seu circuit però cada vegada costa més trobar-ho, així que de vegades acabo fent el treball de distribuïdor i sempre aconsegueixo alguna sala per estrenar-la, però és un viacrucis. En part, també perquè en l’actualitat tot està molt confús i aquelles sales que abans solament es dedicaven a passar aquest tipus de cinema ara també passen un cinema mes comercial. Ho entenc perquè els exhibidors el que volen és rendibilitat immediata i no estan per a moltes floritures. Sé que també els passa a altres productors… Tinc l’esperança que la nova Llei de Cinema Català contempli que hi hagi un circuit alternatiu de pantalles que puguin exhibir aquest tipus de propostes.

P. m.- I l’alternativa de visionat via digital?
Ll.M.-Bé si aquest és un camí però va lent. Mira aquesta pel•lícula que va a Sitges “Clarejats” segurament l’estrenaré no en sales sinó a la xarxa. O sigui el que vulgui veure-la podrà fer-ho pagant una mòdica quantitat posa-li un euro i mitjà o dos. Hi ha altres pel•lícules meves que poden veure’s en aquest sistema un fons de pel•lícules de Eddie Saeta que es poden baixar en dvd.
P. m.- Com està funcionant el mercat sud-americà amb Espanya?
Ll.M.- No gaire bé. No és un mercat fàcil. No interessa molt el que es fa aquí tret que siguin autors ja molt consagrats. Ens interessa més a nosaltres el que fan ells que a l’inrevés. És paradoxal, perquè a més, fins i tot a Europa estan més disposats ajudar a un cinema de països emergents com Argentina que al cinema d’aquí, potser sigui una qüestió d’exotisme o que sé jo. Va haver-hi una època que les co-produccions d’Espanya amb països llatinoamericans era molt fluïdes, però això es va acabar quan TVE va decidir deixar de comprar pel•lícules i prioritzar els projectes 100×100 espanyols. A més, hi ha altres factors; les conseqüències de les decisions de la Vicepresidenta del Govern Sra. Fernández de la Vega han estat nefastes i han fet molt mal al cinema espanyol. T’ho explico; primer va permetre que les televisions privades dediquessin menys inversions al cinema del que estaven obligats, després perquè va treure la publicitat de TVE, per tant, aquesta té molts menys recursos que abans, i per moltes altres altres coses que va fer equivocades i que estan ofegant la nostra indústria. Ella va voler canviar el panorama d’un dia per a un altre amb una precipitació innecessària, copiant el que va fer la televisió francesa, quan el nostre mercat no té res a veure amb el de França, perquè a França està Canal Plus, Canal Art, tenen televisions molt implicades, hi ha un fons de cinema que ajuda a tota pel•lícula francesa encara que solament tingui un fons del 10% de capital francès, això és el que crec que s’hauria de copiar a Espanya. A part de que aquí les televisions públiques estan invertint solament en algunes pel•lícules, ajuden a uns pocs productors i tots els altres ens quedem fora. No es reparteix equitativament. Uns s’aprofiten, però ningú em negarà que així no es fa indústria. Si això ho fes una televisió privada ho entendria, però que ho faci la televisió pública em sembla indecent.

P. m.- Llavors Què futur li veus a les petites productores?
Ll.M.- Ho veig molt malament. Veig la seva possible desaparició. No solament productores sinó moltes altres petites empreses. De totes maneres penso que el cinema com altres activitats de la cultura i a l’art és resistència. Pura resistència. I una vegada un ha triat el seu camí ha de ser coherent i mantenir-se. Aquí està el desafiament, i jo crec que el tipus de proposta que faig és el futur.

Pepe Méndez