En puritat, el concepte en si mateix de ràdio i televisió ens remet a un model comunicatiu on destaca la proximitat al món real: La immediatesa entre «allò que passa», «allò que expliquem» vindria a ser la substancialitat de tots dos mitjans: Ràdio, en només àudio, i televisió combinant el so sincrònic al vídeo …
De fet, en un i altre cas, originàriament es produeix en estudis condicionats, immenses caixes de les que a través de complexes tècniques ens remeten informacions audiovisuals. A posteriori, els estudis es tornen «mòbils» i van a l’esdeveniment … Segueixen mantenint aquesta immediatesa que fa, posem per cas, que des d’un equip ràdio -un transistor, li deien un temps- o un televisor es pugui seguir una final esportiva que es produeix a milers de kilómetres. Aquest era el concepte tradicional de ràdio i televisió, que va variar poc quan tots dos mitjans a través de la xarxa segueixen emetent «online»: Tenien un plus ja que no entrava el senyal per l’espai radioelèctric tradicional -abans eter- i ens arribava d’una manera nova …
On es produeix el salt qualitatiu seria quan ràdio i televisió disponibles a través de la xarxa «programes a la carta»: es trenca la immediatesa de l’origen de tots dos mitjans, la “línea de temps” però es facilita extraordinàriament l’accés del públic als continguts … Apareix aquí el concepte vídeo a la carta de vídeo sota demanda mentre que el «podcast» seria la versió radiofònica … Les plataformes de podcast -Ivoox , La més estesa entre nosaltres, o Soundcloud o Spriker s’han omplert en pocs anys de gran nombre de programes radiofònics que emprenen nova vida «en diferit» fora del marc estricte d’una «graella de programació».
A més a més -i caldria parar atenció en això- al costat d’aquests «podcasts» procedents de la ràdio, gran nombre de professionals, amateurs, “influencers” i faunes diverses, han endevinat les oportunitats que ofereix el medi per a l’experimentació, l’assaig de nous formats i llenguatges … Només cal un repàs a les plataformes podcast, per advertir com formats de capa caiguda a la ràdio tradicional com la radionovel·la o el radioteatre adquireixen, ara, nova dimensió a través del format «podcast» .Els nous usuaris, les noves generacions digitals adverteixen ara una cosa que resulta una obvietat: mentre el format televisiu exigeix atenció total a la pantalla i resulta complex fer una segona activitat sense perdre atenció, el «podcast» només compromet la nostra oïda i pot escoltar-se en el transport públic, o en aquest espai íntim on es satisfan les necessitats fisiològiques més elementals (per posar dos espais que se’ns ocorren, així, sense pensar-ho molt …) No és estrany que el «Podcast» visqui la seva «edat d’or» … No crec que sigui una moda. El podcast ha vingut per quedar-se …
