F

Cannes destaca també per les seccions paral.leles, tant de la secció oficial com les de provada independencia. Si algú ho pot veure tot, començant amb l’oficial, benvingut siga. Jo crec que no, que els horaris no ho permeten, que cal triar… Com ara, fora de competció, hors compétition, més d’una dotzena de títols, amb cineastes com Patricio Guzmán, Werner Herzog o Nicolas Winding Refn entre ells. Hi vaig poder veure Être vivant et le savoir, àrid relat pròxim al documental, realitzat pel veterà Alain Cavalier; Les plus belles années d’une vie, en el qual Claude Lelouch reprén els protagonistes, Jean Louis Trintignant i Anouk Aimée, algunes imatges i música de l’exitosa Un hombre y una mujer, realitzada en 1966, és a dir, fa més de cinquanta anys; La belle époque, de Nicolas Bedos, una fracassada comèdia amb bons actors; Lux eterna, de Gaspar Noé, falsa crònica d’un fals rodatge, amb la pantalla dividida en dos i bona presència de Charlotte Gainsboug i Beatrice Dalle; Chicuarotes, un bon film de Gail García Bernal, i el faciló The gangster, the cop, the devil, de Lee Won-Tae, successió de colps i sorpreses centenars de vegades vistos, així com els homenatges a Delon o a Stallone, i els respectius films Mr. Klein, de Joseph Losey, o Rambo/Acorralado/First blood, de Ted Kotcheff, que vam vore en el seu moment.

Una cosa pareguda succeix amb Cine-classics o amb Cinéma a la plage quan no plou: haver vist les pel.lícules amb anterioritat permet jutjar les bondats de la restauració, com ara, sense ocupar tot el temps, per més que alguns clàssics valguen la pena: Los olvidados, Nazarín i La edad de oro, de Luis Buñuel, Toni, de Jean Renoir, 125 rue Montmartre de Gilles Grangier, Easy Rider, de Denis Hooper, Moulin Rouge, de John Huston, La primera noche de la quietud, de Valerio Zurlini, Kanal, de Andrezj Wajda, Le ciel est á vous, de Jean Grémillon, etc.

Cal recordar que el jurat de la cámara d’or, presidit pel gran Rithy Pan, no té res a veure amb la secció oficila. Enguany, el premi va recaure en Nuestras madres, de César Día, film de la Semaine de la Critique que no vaig poder veure, malgrat els drets de Pyramide international. De les restants seccions (Quinzaine des realisateurs, Un certain regard, Semaine de la critique, Marché, etc.) parlaré en el meu pròxim article.

TONI LLORÉNS

%d bloggers like this: