El Festival de cinema de Málaga ha fet vint-i-dos edicions dos de cinema
en espanyol -cosa que permet posar en secció oficial a competició títols
latinoamericans –alhora que sembla haver trobat el seu calendari. La 22
edició es va inagurar amb la discutible Taxi a Gibraltar d’Alejo Flah, i es va
clausurar amb la no menys discutida Los Japón, d’Álvaro Díaz Lorenzo, les
dos protagonitzades per Dani Rovira. El jurat, presidit per Patricia Ferreira,
va concedir els més importants guardons (biznagas) a la catalana Els dies
que vindran, de Carlos Marqués Marcet (millor film, millor director i millor
actriu) i a l’argentina Las niñas bien d’Alejandra Márquez, tot atorgant la
Biznaga del premi especial del jurat a Esto no es Berlín, de Hari Sama, una
pel.lícula mexicana que no vaig poder veure per no poder arribar a temps,
la mateixa raó per la qual tampoc no vaig poder veure la valenciana
Asamblea, d’Àlex Montoya, òpera prima amb un excel.lent repartiment,
presentada en ZonaZine, la mateixa secció en la qual van ser premiades
l’espanyola Ojos negros, de Marta Lallana i Ivet Castelo, i la xilena Perro
bomba, de Juan Cáceres. La secció competitiva presentaba més de vint
llargmetratges, ZonaZine, uns nou. Málaga Première, uns huit, a més de
documentals, curt-metratges, homenatges (Julia Gutiérrez Caba, Raúl
Arévalo, Javier Gutiérrez, Rafael Cobos, Cecilia Roth), passes especials, 5
minuts, pel.lícules d’or -Amanece que no es poco, de José Luis Cuerda, per
España, i La historia oficial, de Luis Puenzo, per Latinoamèrica-.
Tampoc no vaig poder veure el curt-metratge premiat, Benidorm 2017, de
la catalana Claudia Costafreda, però en vaig poder veure una muntonada
de films: 7 razones para huir, d’Esteve Soler, Gerard Quinto i David Torras,
set episodis amb tant d’humor negre com mala idea i un gran repartiment,
Staff only, de Neus Bellús, amb grans interpretacions d’Elena Andrada i
Sergi López, la hispano-argentina Yo, mi mujer muerta, de Santi Amodeo,
biznaga d’interpretació per a Óscar Martínez, Sordo, d’Alfonso Cortés
Cabanillas, La Banda, de Roberto Bueso, la ja estrenada ¿Qué te juegas?,
d’Inés de León, El doble más quince, de Mikel Rueda, Litus, de Dani de la
Orden, Antes de la guerra, de Fernando Colomo (premi del públic), una
divertida i delirant comèdia, Buñuel en el laberinto de las tortugas, de
Salvador Simó, una experiència molt recomanable, un film d’animació amb

paràmetres molt diferents, Abuelos, de Santiago Requejo, protagonitzada
per Carlos Iglesias, Roberto Álvarez, Ramón Barea, Ana Fernández,
Mercedes Sampietro, etc., un film que deuria d’haver estat en la
competició oficial i no pas en la Prémiere…., un documental sobre el
Crimen de Cuenca, titolat Regresa el Cepa, de Víctor Matellano, la
discreta El increíble finde menguante, de Jon Mikel Caballero etc. Un
balanç tant curiós com positiu del cinema espanyol que es produeix
actualment.
Mentres, com a cinema latino-americà, moltes en coproducció, algunes
totalment anodines, xicotetes joies valuoses com Aire, de Castro Godoy,
Argentina, Insumisas, de Fernando Pérez i Laura Cazador, Cuba, la ja
esmentada Las niñas bien, Mèxic. O grande circo místico, de Carlos
Diegues, Brasil, front a les poc estimulants El despertar de las hormigas,
d’Antonella Sudasassi, Los helechos, d’Antolín Prieto, Niña errante, de
Rubén Mendoza, o Vigilia en agosto, de Luís María Mercado. Sobraven
unes i faltava temps, però podem seguir tirant el pols al cinema espanyol.

TONI LLORÉNS

Be Sociable, Share!
%d bloggers like this: