” Entre dos aguas” amb set premis dels nou possibles s’erigeix ​​com la gran triomfadora dels premis Gaudí, de l’Acadèmia Catalana del Cinema. La pel·lícula d’Isaki Lacuesta ressegueix un fil d’èxits, precedit per la Concha de Sant Sebastià i amb moltíssimes nominacions també als Goya del proper febrer. Al costat de la pel·lícula de Lacuesta, èxit també per “Les Distàncies” d’Elena Trapé: un excel·lent exercici de producció modesta d’una directora de la generació Escac, que justament aquest any perdia al seu genial creador, Josep Maxenchs. Maxenchs, un exemple de treball impecable, que està per veure si els seus “continuadors” sabran mantenir …

De fet, l’aire de Escac no només estava en la pel·lícula de Trapé sinó també a la guanyadora del curt “L’última verge” “opera prima” de Barbara Farré, que comença amb bon peu …

Podríem anar bussejant en les llistes de premiats per buscar més Escacs, però amb aquestes dues referències al pavelló queda alt …

No hauríem de deixar de banda, altres premis que no considerem menors, com el del guió a la sevillana establerta a Barcelona, ​​Celia Rico, de “Viaje al cuarto de una madre” pel·lícula que també es va validar en els Gaudí, guardonant a Lola Dueñas , protagonista femenina i Anna Castillo, com a secundària.

Tres pel·lícules també van estar molt presents en els premis com Petra de Jaime Rosales amb premi a Oriol Pla com a secundari, Vida Privada, dirigida per Sílvia Munt i rodada a Lleida amb Antonio Chavarrias en la coproducció i per descomptat, “El fotògraf de Manuthausen” amb les excel·lents recreacions d’aquelles condicions extremes que han suposat premis al maquillatge i perruqueria de Ceittin Acheson i Jesús Martos, omnipresent en tres nominacions, i també el vestuari de la veterana Mercè Paloma que l’any passat també tenia premi per “Incerta glòria”.

Finalment, reconegut homenatge a Joan Pera, Gaudí d’Honor, amb discurs i “gags” molt aconseguits en la seva “vis còmica” … Un capítol d’homenatges al que cal afefir “un gitano que trenca esquemes, lluitador, alegre, optimista, que treu força d’on ja no la té per acomplir la promesa que li va fer a la seva mare.” com ens deia l’amic Barjau: “Aquest gitano és el Joan Ximenez, més conegut com a “Petitet” , músic de la Rumba Catalana que va treballar amb el Peret o el Gato Pérez. Els objectius del Petitet eren fer un llargmetratge documental de la seva aventura: crear una orquestra de rumba, actuar en el Gran Teatre del Liceu  amb la orquestra simfònica i, alhora, lluitar contra una malaltia, la Miastenia Gravis, la qual impedeix al Petitet a pujar de forma habitual als escenaris i ha de fer estades periòdiques a l’Hospital de Sant Pau. Aprofitem per felicitar aquí a l’amic Barjau per la persistència, a Carles Bosch (director), la Sofia Amadori (fotografia i càmera), Guillem Lira (so)…

Tornant a l’acte de diumenge en si, sembla molt encertada la continuïtat que va anar donant el mag Larry, amb “un gran domini de les taules” que permetia un gran joc de situacions, acudits i fins desaparicions …

La reivindicació també va estar present al Palau de Congressos, tot i que seguint la màxima romana “ne quid nimis”: Tot va tenir la seva justa mesura. Les reivindicacions econòmiques d’Isona Passola dirigides com dards al President per la seva 0,7 de pressupost a la cultura, a l’vicepresident per reclamar-li el fons de telecomunicacions. sense oblidar el ministre, per recuperar el “fondillo” que es va perdre en algun pressupost anterior … També molt encertada la interpretació del “Diguem no” de Raimon, versionada per Roger Mas on es canta “Hem vist a la presó homes plens de raó” Així i “ne quid nimis” una màxima que hauria de prevaldre en els complexos mesos que se’ns acosten …

Com ens deia Isaki, aquests premis han de servir per portar grans públics al cinema. “Entre dos aguas” està en cartell, ens recordava … i potser seria bon moment per revisar també “La llegenda del temps” ja que una i altra funcionen com un “pack”

%d bloggers like this: