Cinema EN català: passem de considerar-lo un problema a una oportunitat per al nostre audiovisual?

Diumenge, 20 de gener, es projectava als cinemes Texas el documental “Cinema amb ç” dels directors Toni Pinel i Cris Gambín, que s’havia pogut veure fa uns mesos a la darrera edició del FIC-CA -on va rebre un dels premis- i que es veia per primer cop a Barcelona dins el programa de la 1a. Setmana del Cinema en Català, impulsada pel portal digital “El Cinèfil”.

Aquest llargmetratge és doblement oportú. Primer, pel traslladar a la gran pantalla un debat que fa anys que arrosseguem –el del lamentable percentatge d’entrades venudes de cinema en català als nostres sales, des dels films en VOC als doblats o subtitulats. I segon, per trencar alguns tòpics encara existents dins el sector, com el fet de considerar que una producció en català té més dificultats de projecció internacional que si s’hagués fet en castellà; gràcies a les reflexions de veus més que autoritzades com Aina Clotet, Ramon Masllorens, Judith Colell, Agustí Villaronga o Isona Pahssola, entre d’altres.

Al final de la projecció es va produir un molt interessant debat, que anà des de la necessitat que es garanteixi una oferta doblada normalitzada al català mentre les versions doblades siguin l’opció preferida per la majoria del públic, fins a la lamentable situació de tenir una llei, la llei del cinema, que porta anys i anys sense aplicar.

En aquest intercanvi de reflexions, vaig apuntar dues qüestions que ara comparteixo en aquest article. La primera, que és tan imprescindible que la cultura audiovisual i cinematogràfica esdevingui una matèria generalitzada al nostre sistema escolar –com així ho indica la llei d’educació- com que els programes educatius i pedagògics apostin per la producció en català, no com malauradament encara passa. Vaig posar com a exemple que properament s’organitzarà a la nostra capital un cicle de cinema dedicat a les escoles, i que de les 7 pel·lícules que es projectaran, només una serà en català.

I la segona és el pejoratiu discurs –ideològic?- que tenim instal·lat al nostre sector de la formació acadèmica respecte la llengua de producció. Només així s’entén com la gran majoria de curtmetratges que es fan -com a obra de final de grau o similar- no es fan en català. Una qüestió gens menor que marca d’origen les preferències lingüístiques dels futurs directors, guionistes, productors…. Enguany, dels 9 curtmetratges inscrits als Premis Gaudí que es lliuraran aquest diumenge, només 2 són en català… ni la tercera part!. I si anem al llistat de les produccions impulsades des de la nostra principal escola de cinema, per trobar una realment significativa en català hem de retrocedir… fins a “Tres dies amb la família” de Mar Coll!.

Com indicava al títol de l’article, el cinema EN català, per sortir de la seva crònica i estructural minorització, ha de ser considerat definitivament com un actiu per al conjunt de la producció audiovisual catalana; tant cap endins i –importantíssim!- com cap a l’exterior. Com a valor definitori de qualitat i de definició –no pas única- del què vol dir cinema català. Només així passarem de la fracassada via del “complement” per al seu finançament, a la consideració de l’audiovisual en català (o amb doble versió lingüística) com a expressió central de la nostra producció.

Certament, sense recuperar uns recursos públics suficients per a la nostra indústria audiovisual, no podem plantejar donar resposta als reptes que té el sector. Però un cop els comencem a tenir, ¿Canviarem el paradigma de cinema en català igual a voluntarietat a cinema en català igual a normalitat?.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

%d bloggers like this: