Dimarts, 11 de desembre, la Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC) va organitzar un acte públic de presentació de les conclusions d’una jornada de treball que van celebrar el mes de novembre a la Universitat de Girona, on vaig ser convidat a parlar sobre les oportunitats que oferia a l’oferta de continguts en català la revisió de la Directiva Europea de serveis de comunicació audiovisual, aprovada definitivament a inicis de novembre, i que haurà de ser adoptada per tots els països de la UE abans de la tardor del 2020.

En relació a les tendències de consum audiovisual, cal tenir presents dues dades: que ja una quarta part del consum “televisiu” ja no és de canals de TDT sinó d’accessos a la creixent oferta de les plataformes OTT i IPTV, que ara passen a tenir algunes obligacions compartides amb les televisions convencionals en aquesta Directiva.

Sobre aquesta nova legislació europea, vaig apuntar que caldria aprofitar al màxim dos conceptes jurídics d’aquesta que permeten regular l’oferta audiovisual, vingui de la plataforma que vingui. Un ja té anys de recorregut, i és el de “continguts d’interès general”. L’altre, vinculat a una de les grans novetats de la futura normativa, que és l’obligació que tots els canals i plataformes audiovisuals han de tenir en la seva oferta un mínim d’un 30% de producció europea. La Directiva assenyala que es podran establir mesures per garantir la “prominència” d’aquests continguts, i això és determinant per poder actuar de valent en un escenari on, en moltes plataformes de distribució audiovisual, el català és quasi testimonial, especialment en l’oferta de primer rang. Precisament, el redactat de la futura Directiva indica que els organismes reguladors o autoritats audiovisuals són les encarregades de garantir, entre altres grans principis, “la diversitat cultural i lingüística”. I és a partir d’aquesta garantia de la diversitat lingüística que s’estableix que Catalunya s’hauria de dotar dels instruments necessaris per treure el català de la situació de minorització creixent que pateix en relació al conjunt de l’oferta audiovisual disponible en altres idiomes. I aquí hi entra tot: versions originals, subtitulació, audiodescripcions i doblatge.

I per fer-ho possible és necessari que el CAC sigui integrant de l’ERGA, el grup creat fa uns anys per la Comissió Europea, els membres del qual actuaran als seus respectius territoris com a autoritats audiovisuals dotades amb les competències previstes per la Directiva europea. Malgrat a nivell estatal hi ha un organisme que funciona com una mena d’autoritat audiovisual –tot i que amb notables mancances– la futura Directiva contempla que cada Estat membre pugui designar vàries autoritats o organismes reguladors. I això és transcendental. El CAC té tot el dret de formar-ne part, com porta demanant de fa temps. No hi ha cap raó tècnica perquè l’Estat espanyol bloquegi aquest ingrés. De fet, l’ERGA és l’únic organisme internacional de pes del qual encara el CAC no n’és membre. Ho és de l’EPRA, la plataforma europea d’organismes reguladors de l’audiovisual; del CICA, la conferència ibèrica del sector; així com de l’organisme homònim llatinoamericà, la PRAI –de la qual n’ocupa una de les vicepresidències– i també de la xarxa d’autoritats mediterrànies, el MNRA o RIRM. Una entitat que properament celebrarà la seva trobada anual a Barcelona, on es formalitzarà que el CAC la presideixi durant tot el proper any.

Per això, pensant tant en treure el català de la residualitat de moltes d’aquestes plataformes com per obrir més finestres a la nostra producció audiovisual -que hauria de ser normalment en català també- caldria que el Parlament s’hi posés aviat i aprofités aquesta oportunitat que ens ofereix Europa.

Be Sociable, Share!
%d bloggers like this: