Fora de competició, però en la secció oficial, no vaig poder vore Dantsa, de Telmo Esnal, una pel.lícula basca amb molts premis. Vaig vore la nova pel.lícula de José Luis Cuerda, un seguit de disbarats i gran capacitat de sátira amb un gran repartiment i l’absència del guionista Rafael Azcona, Tiempo después. També servien com a lliçó als demencials títols de la competició, els dos capítols que vam vore, sota la direcció d’Enrique Urbizu, de l’apassionant Gigantes, en què el director mira molt de prop el western. Per últim, el film de cloenda, Bad Times at the El Royale/ Malos tiempos en el Royale, de Drew Godddard, un exemple de relat convencional i llarg com un dia sense pa. Horizontes latinos, una magnífica secció, requerix d’un temps que no vam tindre. La interessant La noche de 12 años, d’Álvaro Brechner, va quedar per a la seua imminent estrena en paraules del seu director, però vaig poder vore Nuestro tiempo, impresionant relat de Carlos Reygadas, i la guanyadora, Família submergida, de María Alché, una bona pel.lícula argentina amb Mercedes Morán com a protagonista d’una quotidiana i aspra història. El mateix succeeix en altres seccions com Nuevos realizadores o Zabaltegui/ Tabakalera, de les quals només vaig poder vore títols com Apuntes para una película de atracos, de León Siminiani, una mena de joc amb el documental i un protagonista d’excepció amb uns excel.lents resultats; la guanyadora Boku wa lesu-sama ga Kirai/ Jesús, del japonés Hiroshi Okuyama, un relat que sobreix per la seua ironia; la sobrevalorada Viaje al cuarto de una madre, de Celia Rico amb bones interpretacions de Lola Dueñas i Anna Castillo; Oreina/Ciervo, de Koldo Almandoz, guanyadora del premi del cinema basc, una aceptable crònica; i Per a la guerra, de Francisco Marise, coproduïda, coescrita i comontada per Javier Rebollo. En l’altra secció, amb menys sort, vaig poder vore el valent curt-metratge guanyador, Song for the jungle, de Jean-Gabriel Périot (va haver una menció especial per a Los que desean, de l’oriolana Elena López Riera); el curt-metratge De natura, de Lucile Hadzilhalilovic, un bon exercici d’estil; i Sophia Antipolis, de Virgil Vernier, un sòlid treball entorne eixa zona propera a Cannes. De l’àmplia panorámica de cinema basc, vaig aconseguir vore i destaque la complexa cinta d’animació per a adults de Fermín Muguruza Black is betlza ( Negre es beltza en eusquera), exemple de relat didàctic sobre els moviments socials dels anys seixanta amb les veus de Sergi López, Jorge Perugorria, etc.
Perlak/Perlas malgrat haver estat a Cannes servia per a repescar títols sobredament interessants, alguns ja estrenats com Girl, de Lukas Dhont, Roma, d’Alfonso Cuarón, el modèlic western The Brothers Sisters, de Jacques Audiard i les discutibles First man, de Damien Chazelle i la també estrenada Ha nacido una estrella, de i amb Bradley Cooper, allò que es diu un remake innnecessari, i la també sobrevalorada coproducció, animació per a adults, Un día más con vida/ Another day of life, de Raúl De la Fuente i Damian Nenow. A més. el cicle clásic (de Muriel Box –guionista o directora- hem pogut vore algunes pel.lícules per televisió, res de l’altre món), que ara mateix es projecta a la Filmoteca Valenciana (ni Simon and Laura, Street Corner o The happy family –funcionaba millor la Ealing- ens descubríen vertaders valors), Culinary cinema, Made in Spain, Velódromo, etc., als que era absolutament impossible arribar.

TONI LLORENS

%d bloggers like this: