Aconseguir vore quasi totes les pel.lícules a competició de la secció oficial (amb excepció de la cloenda amb THE MAN WHO KILL DON QUIXOTE, de Terry Gilliam, i de la coreana BURNING, de Lee Chang-Dong (premi FIPRESCI), ambdues per culpa de llurs respectius horaris), en un any de canvis com el 2018, qualificat per alguns com ruïna del festival, acaba sent enormement significatiu. Va haver-hi tres llarg-metratges que superaven a la resta, de mode que COLD WAR/ZIMNA WOJNA, en el qual Pawel Pawlikowski, el director de la fabulosa IDA, va aconseguir que vint-i-cinc anys d’acció mai no tinguen cap relació amb el relat-riu (premi al millor director), la iraní SE ROKH/TRES CARAS, de Jafar Panahi (premi al millor guió) que més Kiarostami que mai proposa una relectura de la ficció i el documental -en la qual s’anul.len mútuament- i THE WILD PEAR TREE, de Nuri Bilgen Ceylan, un relat de més de tres hores en el qual no sobra res, mostraven llurs talents per damunt de la resta. No estaven gens malament, malgrat que no aportaren tanta novetat com les esmentades, SHOPLIFTERS/MANBIKI KAZOKU, de Hirozaku Kore-Eda (Palma d’Or d’aquesta edició), BLACKKKLANSMAN, de Spike Lee (molt divertida i recompensada amb el Gran Premi del Jurat), CAPHARNAÜM, de Nadine Labaki (premi del jurat), DOGMAN, de Matteo Garrone (premi a l’actor Marcello Fonte), una dura pel.lícula que obliga a recordar els primers treballs d’aquest gran director, EN GUERRE, de Stephan Brizé, amb un prodigiós Vincent Lindon i l’univers laboral com a protagonistes, LAZZARO FELICE, d’Alice Rhorwacher (premi ex aequo al millor guió), ASH IS THE PUREST WHITE, del xinés Jia Zhangke, TODOS LO SABEN, d’Asghar Farhadi (si se sap llegir com a film iraní i no com a l’espanyol que apareix en el seu repartiment encapçalat per Javier Bardem, Penelope Cruz i Ricardo Darín) i en menor mesura AYKA, de Sergey Dvortsevoy (premi a l’actriu, Samai Yeslyamova), LETO, de Kiril Serebrennikov, YOMEDINE, de l’egipci A.B. Shawky, ASAKO ( I & II), de Ryusuke Hamaguichi… Films que no aportaren gran cosa. Sobraven UNDER THE SILVER LAKE, del nord-americà David Robert Mitchell, PLAIRE, AIMER ET COURIR VITE, de Crhistophe Honoré I LAS CHICAS DEL SOL, d’Eva Husson. LE LIVRE D’IMAGE, de Jean-Luc Godard, un exercici clarament provocador, va ser recompensat amb una Palma d’Or honorífica. Toni Llorens (continuarà)