Més enllà de la secció oficial van unes importants seccions i la possibilitat d’escapar al mercat. Un certain regard, la Quinzena de Realitzadors -que feia cinquanta edicions després de crear-se com a efecte del maig francés- i la Setmana de la crítica són les més notables, però també mereixen una ullada Cannes Clàssics, les projeccions del mercat, l’esforçada Cinefondation, etc. De la primera citada, destaca una decisió del jurat marcada pel compromís social i vaig poder vore l’acceptable EL ÁNGEL, DE Luis Ortega, la mediocre GUEULE D’ANGE, de Vanessa Filho, la també mediocre i ideal per a festivals de terror MUERE, MONSTRUO, MUERE, d’Alejandro Fadel, la discreta EUFORIA, de Valeria Golino, la correcta i valenta SOFIA, de Meryem Benm’Barek, l’igualment correcta IN MY ROOM, d’Ulrich Köhler, i l’aguda GRÁNS/BORDER, D’Alí Abassi, la pel.lícula guanyadora. No vaig poder vore la recompensada amb la Càmara d’Or, GIRL, de Lukas Dhont.
De la Quinzena, en vaig vore dos de les seues peces més destacables, la colombiana PÁJAROS DE VERANO, de Cristina Gallego i Ciro Guerra, un intel.ligent relat en cinc episodis sobre la implicació d’una familia d’escassos recursos esdevinguda en eix del narcotràfic, i l’excel.lent espanyola PETRA, de Jaime Rosales, més Kieslowski que mai. Però no vaig poder vore, i malament que em va saber, CLIMAX, de Gaspar Noé, CARMEN Y LOLA, d’Arantxa Echevarría, i la italiana TROPPA GRAZIA, de Gianni Zanasi, ben referenciades i esmentades en el seu palmarés. La Setmana de la Crítica només em va donar un disgust amb la vulgar DIAMANTINO, de Gabriel Abrantes i un nord-americà anomenat Daniel Schmidt, i ja no em tornaren a agafar. Hors compéttion vaig vore la discreta ARTIC, de Joe Pena, la francesa LE GRAN BAIN, de Gilles Lellouche, tòpica i superficial però destinada a convertir-se en un gran èxit comercial, POPE FRANCIS, A MAN OF HIS WORLD, un documental de Wim Wenders massa mecànic entorn al Papa Francisco, incapaç d’aprofondir en temes divins o humans, i les molt recomanables -per motius diferents– THE HOUSE THAT JACK BUILT, el retorn a Cannes de Lars Von Trier, un film ben fet i ben contat entorn un sàdic en sèrie, O GRANDE CIRCO MÍSTICO, de l’ancià i mític Carlos Diegues i LA TRAVERSËE, de Roman Goupil, un viatge per França del director i del roig Danny Cohn- Bendit. I vaig trobar temps per a fruir de SEARCHING FOR INGMAR BERGMAN, de Margarethe von Trotta, una lliçó d’aprenentatge, documental, cinema i vida de la mà d’una esplèndida realitzadora.

TONI LLORENS

Be Sociable, Share!