Per recomanació de l’interessant tasca que du a terme l’Observatori Català de la Comunicació destaquem aquesta setmana l’article de Jilián García a El Periódico sobre el cinema que ja no es veu al cinema:

Enllaç:el Periódico

Els fans de la ciència ficció, i del cinema excitant en general, tenien marcada la data del divendres 23 febrer amb retolador vermell. Era el dia d’estrena de Mut (Mute), quarta pel·lícula de Duncan Jones, fill de David Bowie i autor de l’obra de culte ‘Moon’ (2009). Protagonitzada per Alexander Skarsgard, ambientada als baixos fons del Berlín del 2052 i amb un impactant disseny de producció al que Blade runner, Mut era una de les novetats més esperades de la temporada però, com veient sent habitual en els últims temps, no es podrà veure en sales de cinema, sinó exclusivament a través de la plataforma per streaming Netflix.

Una cosa semblant al que ha passat, en el que portem d’any, amb The Cloverfield paradox, Good time o El ritual; o el que succeirà amb The outsider (9 de març), aniquilació (12 de març) o Benji (16 de març): llargmetratges produïts o distribuïts per Netflix que han arribat o arribaran al públic només a través de la multipantalla: el televisor, el portàtil, la tauleta o el telèfon mòbil. Cinema, en fi, que mai es veurà en el cinema, en un altre símptoma de la volubilitat d’aquest període de cruïlla, amb nous, i confusos encara, models d’exhibició, distribució i consum. Aquest diari va voler demanar la seva opinió a Netflix sobre aquesta i altres circumstàncies vinculades al seu model cinematogràfic, però l’empresa va declinar fer declaracions.