Donostia és una altra cosa
La 65 edició del festival de San Sebastián- vos recordé que segueix sent l’únic de classe A a España i que ja té anys i prestigi suficient per a saber allò que vol- poc es diferenciava d’anteriors edicions, el nombre de seccions i projeccions que impideixen acudir a totes i cadascuna de les cites, inclós. En aquesta crònica vos parlaré de la secció oficial a competició, una sel.lecció de pel.lícules per a tots els gustos. Sobretot, mirant a un palmarés i un jurat –presidit per John Malkovich, amb noms com Emma Suárez, Jorge Guerricaechevarria. Dolores Fonzi, etc.– amb quins, per a variar, no compartisc quasi res. Va inagurar Immersión, de Wim Wenders, tant políticament correcte com ben realitzat; vam vore una bona pel.lícula de Manuel Martín Cuenca, El autor, tan apassionant en el seu recorregut com ben interpretada (Javier Gutiérrez, Maria León, Antonio de la Torre); una àrida i aguda cinta argentina (Alanis, de Anahi Berneri, Concha de plata millor directora i millor actriu per a la tremenda protagonista, Sofía Gala Castiglione); una estimable cinta, també argentina, de Diego Lerman, protagonitzada per Barbara Lennie (Una especie de familia, premi al millor guió); una ajustada versió de l’univers de l’escriptora Margueritte Duras (La douleur, d’ Emmanuel Finkel); una interessant producció en euskera, Handia, d’Aitor Aguerri i Jon Garaño, evocació-reconstrucció d’un mite, el gegant de Guipuzkoa; una molt aceptable coproducció hispano-nordamericana que a punt va estar de canviar el palmarés, La vida y nada más, de Antonio Méndez Esparza; la molt divertida Le sens de la fête/ C’est la vie, d’Éric Toledano i Olivier Nakache, amb uns estupends Jean-Pierre Bacri i Gilles Lellouche; i un seguit de títols gens desdenyables però suficientment allunyats de la qualitat mitjana que se li sol exigir al festival: Beyond words, d’Urszula Antoniak- la directora polonesa explora arrels poloneses com incòmode a Berlin-; The disarter artist, de James Franco -Concha de oro al millor llarg-metratge-, en el qual se’ns conta de forma prou vulgar la patètica creació de la lamentable The room; Der hauptmann, de Robert Schwentke, un film bèlic tant antiheroic com mediocre, premi a la millor fotografía; Licht/ Mademoiselle Paris, de Barbara Albert, coproducció austríaco-alemanya en la qual no es profunditza ni en les virtuts de la pianista ni en els mètodes del doctor Mesmer; Le lion est mort ce soir, del japonés afincat a França Nobuhiro Suwa, amb uns pesats xiquets rodant un film i un Jean-Pierre Léaud massa fart; el discret policial grec Love me not, d’ Alexandros Avranas; l’irregular però simpàtic joc entre realitat i ficció Ni juge, ni soumise, de Jean Libon i Yves Hinant, un film franco-belga amb una interessant jutgessa revisant casos, menció especial del jurat per a Anne Gruwez; la reiterativa Pororoca, de Constantin Popescu, una pel.lícula romanesa sobre la inesperada desaparició d’una xiqueta (Concha de plata al millor actor); i les innecessàries Soldatii, poveste din Ferentani, cinta sèrvia d’Ivana Miadenovic, amb uns amors homosexuals masculins d’escàs rigor; i Sollers Point, de Matt Porterfield, cineasta i artista audiovisual en el qual Jim Belushi fa de pare d’un exconvicte poc complex.
De la resta, fora de competició parlaré en el pròxim article.
TONI LLORÉNS

%d bloggers like this: