Fora de competició i altres seccions
Ricardo Darín, inqüestionable actor, Agnés Varda, increíble creadora, i l’actriu Monica Bellucci, bella i brillant, van ser els reconeguts amb el premi Donostia d’enguany. Un honor molt merescut. La secció oficial en la qual els organitzadors havien inclós –com en la programació general- pel.lícules o sèries televisives (provocant reaccions encontrades, justificant llur decisió com una norma dels temps que corren), presentava fora de competició dos capítols de la sèrie La peste, d’Alberto Rodríguez, perfecta de narració, ambientació i repartiment però tremendament avorrida. El mateix pot dir-se d’El secret de Marrowbone, de Sergio G. Sánchez, un previsible film de terror amb paranys continus; o la nècia pel.lícula d’animació nipona, Uchiage hanabi…, d’Akiyuki Shinbo i Nobuyuki Takeuchi, que em vaig negar a vore.
Molt interessants, però, Morir, de Fernando Franco, un film sense concessions molt ben interpretat per Andrés Gertrúdix i Marian Àlvarez, i la trágica i divertida Au revoir là-haut, d’Albert Dupontel, basada en la novel.la de Pierre Lemaitre, guanyadora del premi Gouncourt. I molt aceptable, en el seu estil, el documental Wonders of the Sea 3D, de Jean-Jacques Mantello i Jean-Michell Cousteau -fill del mític comandant- narrat per Arnold Schwazenegger.
Perlas, Nuevos directores, Horizontes Latinos, Zabaltegui, etc., foren seccions que a penes visitarem -l’activitat en festivals com Cannes i les pròximes estrenes ens permeten el luxe de no acudir a unes cites impossibles- malgrat la qual cosa heus ací una llista de títols presos en diferents seccions i de resultats molt diferents: Matar a Jesús, de Laura Mora, és una coproducció entre Colòmbia i Argentina que ofereix una mirada gens desdenyable de la violència a Medellín. Le prix du succés, de Teddy Lussi-Modeste, compta amb alguns bons moments servits per Tahar Rahim i Roschdy Zem, però resulta molt superficial, com ho és Le semeur, de Marine Francen, una curiosa producció també francesa ambientada en 1852 sota la repressió de Luis Napoleón Bonaparte. En Nuevos realizadores passaren aqueixes tres, mentre que en Horizontes latinos vam haver de conformar-nos amb allò vist a Cannes: Las hijas de Abril, La novia del desierto… Zabaltegui tabakalera ens va donar accés a la Palma d’or a Cannes 2017 (The square, de Ruben Òstlud, un film massa prolix i quasi dues hores i mitja de duració), però no vaig poder vore – la delirant, segons referències- Muchos hijos, un Mono y un Castillo, de Gudtavo Salmerón, ni Saura (s) de Félix Viscarret, nou lliurament de Cineastas contados aquesta vegada entorn Carlos Saura, o la televisiva Vergüenza, de Juan Cavestany i Álvaro Fernández Armero, produïda per Movistar + i protagonitzada per Javier Gutiérrez i Malena Alterio. Perlas ens va permetre apreciar els encerts indiscutibles de Call me by your name, de Luca Guadagnino, o de Loving Pablo, d’alguns bons moments de la tragicomèdia de Paolo Virzi, The leisure Seeker, nom d’una autocaravana que és testimoni del viatge de dons ancians, el matrimoni que composen Helen Mirren i Donald Stherland. Em va paréixer un cert exemple d’impostura a la manera dels germans Cohen Tres anuncios en las afueras de Ebbing, Missouri, de Martin McDonagh, i tampoc no em va convencer la rellepada història de Todd Haynes i Julianne Moore Wondestruck, basada en una exitosa novel.la de Brian Selznick. Culinary cinema el torne a aparcar per a un altre any, les quatre pel.lícules dels premis Donostia ja les coneixia (hi havia tres esplèndides), el gran premi Fipresci de l’any va ser per a Aki Kaurismaki i El otro lado de la esperanza. I només queden per comentar les impresentables La llamada, de Javier Calvo i Javier Ambrossi, i Operación Concha, d’Antonio Cuadri. Malgrat el seu esplèndid repartiment, i la divertida, però molt més supericial que Negociador, Fe de etarras, nova incursió de Borja Cobeaga en l’univers contradictori dels escamots d’ETA.

TONI LLORENS

Be Sociable, Share!