Parlaré només de cinema, tot sabent que la música, la literatura, l’espectacle, les exposicions, etc., representen un fort i valuós patrimoni del mar. Però amb cinema només ja es pot extrapolar tot allò que es vulga, fins i tot aqueixa societat que ens ha tocat viure als nascuts en ciutats com València, Castelló de la Plana i Alacant, que mira per on es troben a la vora de la mar. De la mar Mediterrània, del Mare Nostrum, ric en cultura, invasions i similituds. La Mostra del Cinema va nàixer en el temps de Ricard Pérez Casado com a alcalde de València i Vicent Garcés com a regidor de cultura. La primera edició es va anomenar Mostra de Cinema Mediterrani i de les llengües romàniques. Aquesta postil.la va desaparéixer en la segona edició, més assenyada i complexa. La memòria és una cosa difícil d’explicar, tant en els seus possibles valors com en absències o llacunes. L’alzheimer col.lectiu, que diuen.

Durant deu edicions, i havien de ser més, la Mostra de cinema de València, amb directors com Josep Pons, Paco Carrasco, José Luis Forteza i –en un trànsit prou amarg– José María Morera, amb homenatjats com Melina Mercouri, Luis G. Berlanga, Yves Montand, Vittorio Gassman, Lino Ventura, Alberto Sordi, Mario Monicelli, Bertrand Tavernier, Marco Ferreri, Giulietta Massina, El cinema iogoslau, El cinema d’ Algèria, la comèdia all’italiana, etc., va deixar empremta en la única ciutat d’aqueixa Espanya castellana que havia decidit apostar per la Mediterrània. Van passar moltes coses, el corró socialista no complia, l’alcaldessa Clementina Ródenas va substituir Ricard, Roberto Cantos es va posar en el lloc de Garcés, en 1991 va arribar el “pacte del pollastre” i González Lizondo (UV) va pactar amb Rita Barberá i la va fer alcaldessa durant vint-i-quatre llargs anys. Quan Rita va abandonar el càrrec (“menuda hostia”, van ser les seues paraules) ja s’havien esborrat del mapa la Mostra –que en les darreres raneres, sota la direcció de Salomón Castiel, s’havia convertit en festival d’acció i aventura, mantenint la Mediterrània en una secció paral.lela i desenvolupant retrospectives com Giuseppe Tornatore, Pierre Schoendoerffer i Giuliano Montaldo- i la Fundació Municipal de Cinerma. Quan va arribar la noticia de la rucada de Rita, no va tardar a crear-se Mostra Viva, un moviment ciutadà que -emulant Salvem el Botànic o Salvem el Cabanyal– tractava de conscienciar els habitants d’aquest caòtic món sobre la necessitat de creure que el taüt preparat per Na Rita Barberá estava buit. A més, ja en 2011, quan va esborrar tot vestigi del festival, pensàvem alguns que es podia redactar un llibre sobre els afanys de Rita, des que va arribar a l’alcaldia, per tal d’acabar amb la Mostra. Era suficient passejar a la vora de la mar, a la Malvarrosa, i observar quines eren estreles de la Mediterrània en el temps de l’ alcaldesa.

Mostra Viva, que ha comptat amb els cartellistes de les primeres edicions –Heras, Morea, Boix, Mariscal- ha desenvolupat quatre manifestacions. Enguany, malgrat tot, arribarà a octubre la cinquena. Amb el cartell d’una dona, Victoria Cano, amb voluntat competitiva, amb l’anunci d’una cinquena edició i un cert alé de “festival”- fins i tot la regidora Glória Tello parla de “municipalització del festival”-, la Mostra Viva de 2017 continua creguent en les seues pròpies forces i en l’autenticitat i valors de la Mediterrània. La veritat és que el seu cinema, d’això estem parlant, té a França, Itàlia, Tunis, Marroc , Palestina, Croàcia, Grècia, Espanya, etc., que contenen –com ja contenien a principis dels anys vuitanta, quan la reacció s’entretenia amb la denominació tercermundista, ignorància de festivals com Cannes, Valladolid, San Sebastián, Venecia, Locarno, Berlín i tants altres- grans cineastes i grans escoles. No tot és Hollywood i Extrem Orient, per més mal que els sàpia…

TONI LLORENS

%d bloggers like this: