La 32 edició de Cinema Jove de València-que ha arribat a estar comparat amb Mostra de València, el festival al que Rita Barberà no va deixar viure més enllà de la 32 edició, a finals de 2011- es va celebrar a València a finals de juny. Organitzat pel IVAC i desprésd’unaespècie de neteja étnica, prescindint del seu director durantdessetanys -Rafa Maluenda-, el festival va tindrenou director i equip i a les autoritatsse’ls va omplir la boca parlant de rejoveniment. L’important, allò que esperàvem –mésenllà de l’absurd de no admetrepel.lícules de cineastesambquaranta un anysfets- era una gran renovació i no unaedició similar a les anteriors: es recuperava la secció retrospectiva EL JOVEN… en aquestaocasió dedicada a David Lynch, però no s’ateniaals CUADERNOS DE RODAJE, les seccionsoficials –llargs i curts- eren idèntiques a anysanteriors, les edatsdelsrealitzadorsvaldrà la pena comparar-les, El Museu del Carme i el solar de Conde Montornéssubstituïrenles projeccions de Vivers i la presentación i cloenda en el teatre Principal va deixar un certregust a falta d’internacionalitat,peròaixòtampoc no ésmassasIgnificatiu. A favor, òbviament, està la retrospectiva-homenatgea Pablo Trapero, un gran cineasta i un gran amic que va vindreacompanyat per la seua dona, l’actriu Martina Gusman i que ens va regalar obres magistrals, des de Mundo grúa a El clan, passant per Leonera, El bonaerense, Carancho, etc. Peròval la pena animar les abandonadesmemòries particular i col.lectiva: de la mà de Rafa Maluenda, l’anypassat va estar RithyPanh, altresanyspassarenMatteoGarrone, LoneScherfig, de la mateixa manera que en aquellesMostres de València 31 i 32 passaren Pierre Schoendoerffer i Giuliano Montaldo. Memòriesdesmemoriades.

En elsllarg-metratges a competició, un juratcomposat per la productora Beatriz Bodegas, el cineasta Enrique Rivero i la periodista YoanaPavlova va decidir donar el premi a Thewound, de John Trengove, una coproducció entre tres païsoseuropeus i Sudàfrica que parla de la homosexualitatsensegrans dosis de profunditat. Una cosa pareguda–això de falta de profunditat- campava per la resta de la secció oficial, començant per la polonesa-holandesa Satansaiddance, de KatarzynaRostaniec, que va obtindredusmencions, milloractriu i millorfotografía,iseguint per les insuficientsSeventeen, de Monja Art, Vigilia, de Julieta Ledesma, Evenloversgetthe blues, de Laurent Michel, Sexy Durga, de SanalKumarSasidharan, Burningbirds, de SanjeewaPushpakumara, i Los años azules, de Sofía Gómez Córdova. Les nostresfavorites van ser la colombiana La defensa del dragón, de Natalia Santa, que vamvore a Cannes-suficientment seca i molt ajustada en les seuesincursions en l’escac, vaigescriurealeshores- i la brasilera-uruguaiaMulher do pai, de Christiane Oliveira, un drama ben construït.

Res a objectaralspremisFutur de Cine-mésenllà de la desmemòria- a l’actriu i directora Elena Martín ( Juliaistno és per a tirar coets) i a l’actorAdrian Lastra (Primos, tampoc) ni a un delsesdevenimentsacollits per Cinema Jovei organitzat per l’Acadèmia del Cine ambpresències notables, com la seua presidenta, Yvonne Blake, per a lliurar el premiRicardo Muñoz Suay a Manolo Gutiérrez Aragón pelseullibreA los actores. En definitiva, una edició amena i calorosa que no aporta res a les estimables anteriors. Comdeien en Freud, de John Huston, “allòbo no era nou i allònou no era bo”. I, moltaatenciómentresesperem el balanç de públic, enguany no era impar i no hi havia ni Copa del Món ni Copa d’Europa.

TONI LLORENS

%d bloggers like this: