La relació de Ramon Colom amb la indústria de l’exhibició cinematogràfica va començar fa ja trenta anys, quan l’assistència al cinema es podia considerar, encara, com la primera opció d’oci i entreteniment de la població de nivell mitjà. Des de llavors s’han produït importants canvis tecnològics i socials que al seu torn, han transformat els hàbits culturals. Això ha portat a un canvi en l’elecció d’entreteniments i utilització del temps lliure de la joventut. La diversió del cinema té ara una infinitat de competidors. Així i tot, Ramon Colom creu en l’enorme poder de convocatòria i incidència que una pel·lícula pot tenir en l’ésser humà, de vegades a nivell individual i unes altres, fins i tot, com a fenomen d’impacte social. Tot i que no pot deixar de tenir present que el cinema és una indústria, també sap que en el seu entorn es pot crear una atmosfera de màgia i “bon rotllo”, o sigui, un ambient de cinema en ple centre de Barcelona. A arribar a aconseguir-ho està posant, en aquests moments, en Ramon tots els seus esforços. En això i a poder oferir la programació més digna en les millors condicions…

Pepe Méndez.- Com vas entrar en això de l’exhibició de cinema?
Ramon Colom.- En això del cinema vaig entrar sent molt jove, de la mà dels Srs. Castanyer, que eren els empresaris del cinema Alexandra, en aquella època, l’any 1969. Vaig començar fent funcions de manteniment de les sales, després em vaig fer càrrec de la gestió de personal, perquè en aquella època qui portava la programació era Cinesa, que tenia un contracte exclusiu de pantalla de les tres sales, i l’altra, la del cinema Alexis s’encarregava Cercle A, que amb el temps va acabar exclusivament a les mans de Jaume Figueras. Quan Figueras ho va deixar, que va coincidir amb el final de contracte de Cinesa i l’entrada de Lauren com a accionista, a partir de l’any 2000, vaig començar a portar la programació.

P. M. Quina incidència té a la programació el grup Lauren?
R.C. En l’actualitat, pràcticament cap. Ell, ara té una molt petita participació en l’empresa. La nostra relació és bona, tinc molta estima pel Sr. Antonio Llorens, penso que és un home que al cinema ha fet moltes coses i que no l’hi han valorat ni l’ han recolzat com es mereixia. Hem de pensar que el Grup Lauren ha estat l’única empresa catalana al 100% que va aconseguir introduir-se en l’explotació dels cinemes de tota Espanya, perquè Cinesa és capital estranger, i el Grup Balanya solament treballa a Barcelona. És cert que després hi ha hagut uns altres, però ell va ser el primer, i va fer una aposta valenta, tant en producció com en exhibició i distribució.

P-M. Com va ser això de transformar un tipus de programació habitual en aquests cinemes?
R.C.- Aquí la gran transformació va ser a partir del 2004, quan s’acaba la gestió de Cinesa. A causa de les forta pressions d’alguns accionistes varem ser a punt de tancar, però al final es va decidir que l’Alexandra no tancaria i va ser quan iniciem una nova etapa amb l’exhibició d’un tipus de cinema diferent, potser més cultural i artístic… almenys, això ens sembla. Encara que ens ha costat molts mals de caps i molts esforços personals. No hem rebut mai l’ajuda de ningú. Tothom deia “el cinema Alexandra no es pot tancar” però a l’hora de la veritat tots fugen. Per entendre’ns, és una mica el que li va passar a Antoni Llorens quan va tenir problemes. Així que ens quedem sols, embarcats a fer una remodelació pràcticament integral. El resultat és que, de les quatre sales que hi havia han sortit cinc, perquè de la gran, que cabien més de set-centes persones, hem fet dues sales de 380 seients. Aquesta remodelació va comportar fer instal·lació d’equips nous i adequar els locals a les terribles exigències que ens va imposar l’Ajuntament de Barcelona. Tot això sense cap ajuda ni suport oficial, més aviat tot el contrari… Estic orgullós de dir que tot el que s’ha aconseguit ha estat a força d’esforços personals, meus i dels meus dos socis i companys, Sr. Casado i Sr. Vadimont. La idea és mantenir en exhibició un tipus de cinema diferent, que podríem dir “d’autor”, sabent que mantenir aquesta programació més cultural i personal implica molts riscos i dificultats, bàsicament dificultats financeres. En aquest aspecte, la gran diferència d’Espanya amb altres països, és que en la resta d’Europa si portes un projecte viable, en el qual creïs, els ens oficials i els bancs t’ajuden perquè l’empresa es sanegi. Aquí, no. Aquí, primer et demanen que sanegis i després t’ajuden, “escolti, si ja estic sanejat perquè vull l’ajuda?”. El cas és que estem treballant en un projecte conjunt perquè en els Alexandra es pugui veure cinema i teatre, i la meta que ens hem posat per al proper any 2011, és que passin tres-centes mil persones per les nostres sales.

P. M.- Com sorgeix la idea de canviar una programació comercial i passar a una programació no comercial, o més d’autor?
R.C.- Mira, quan estàs en una gran ciutat com Barcelona, i estàs envoltat d’uns grans grups com Balañá, Cinesa i altres gegants de la distribució i exhibició, o bé t’alies amb ells, -i sempre estaràs en desavantatge perquè tu estàs sol- o bé vas d’independent i et decantes per un altre tipus de cinema que creïs mes artístic, mes personal, que et satisfà i, que a més no entra en competència amb ells. Aquesta va ser la nostra opció i és la que hem portat tot aquest temps de reformes i sanejament. Ens ha costat sacrificis però hem mantingut una programació digna i no hem tancat ni un sol dia de l’any, i això que, de vegades penso que el cinema està mort. La gent va molt poc al cinema. Clar que quan estrenes una pel·lícula i als dos dies veus en internet que hi ha tantes baixades d’aquesta pel·lícula, penses que hi ha alguna cosa estranya! De vegades penses que les pròpies productores les pengen allí. A més, en l’actualitat tens aquestes pantalles de televisió de 50 polzades que, molta gent prefereix veure-la a la seva casa. D’altra banda, penso que entre els joves manca cultura d’anar al cinema, aquesta cultura de veure les pel·lícules en pantalla gran i sala fosca, en companyia d’amics o família i comentar-la amb els altres a la sortida. En qualsevol cas, mantenim una programació coherent amb les nostres idees, la gent sap que en l’Alexandra no trobarà les pel·lícules típicament comercials, de grans espectacles de masses, però sap que segurament trobarà valors artístics i creatius, que és el que nosaltres intentem potenciar, cosa que segurament aquelles manquen.
P. M..- En quina mesura respon el públic?
R.C.- És clar que de vegades falla alguna cosa. En ocasions hem estrenat pel·lícules boníssimes que la gent no ve a veure-les. Crec que bàsicament és qüestió de difusió i publicitat. Et posaré uns exemples; estrenem aquí l’última pel·lícula de Chabrol, poc abans de morir, i no va venir pràcticament ningú a veure-la. Com és possible que una obra de Claude Chabrol no desperti cap interès en el públic. Doncs així va ser. Altres exemples són les estrenes com “La solitud” de Jaime Rosales i “Camíno” de León de Aranoa. Aquestes pel·lícules al principi van ser fracassos de públic, però que després, quan els van donar el Goya van despertar molt interès i van tenir un relatiu èxit. Això demostra que és una qüestió de difusió i que l’estratègia de les distribuïdores no és del tot correcta.

P. m.- De totes maneres, mantenir un tipus de programació i que això sigui una tendència que arribi al públic interessat, deu ser una qüestió de temps, potser d’anys És així?

R.C.- Mes que de temps és de treball. En aquest sentit, nosaltres fa ja una sèrie d’anys que venim demanant els correus de la gent que passa per taquilla. D’aquesta forma, el que fem és mantenir informats a aquestes persones, de les pel·lícules que, setmanalment passen per les nostres pantalles. Fins ara tenim gairebé tres mil adreces de correu electrònic. Quin és el nostre següent pas? Bé, estem creant un club que pretenem que creixi fins a les vint mil o trenta mil persones, possibles espectadors, perquè puguin venir als nostres cinemes en unes condicions mes favorables. Ja en aquests moments la gent pot venir a l cinema per 3 euros. Estem fent una sèrie d’ofertes en les quals entren aquestes possibilitats. Intentem mantenir una xarxa d’informació oberta a tots aquells que ens han deixat el seu mail, donant-los tota la informació necessària i promoció d’aquelles pel·lícules que creiem que valen la pena veure. També intentarem fer arribar certa informació a grups de gent que, per la temàtica, valors humans, socials o artístics del contingut d’una pel·lícula, els pugui interessar venir a veure-la en grup, oferint-los unes condicions molt favorables. Per exemple, acabem d’estrenar la pel·lícula de Maragall “Bicicleta, cullera, poma” que tracta del tema de l’alzheimer i, penso que per la seva temàtica podria interessar venir a veure-la algun grup determinat, incloent un col·loqui posterior. En això estem treballant ara, això és el que volem aconseguir, i desitgem fer-ho a través d’una informació més directa i personal que la publicitat convencional. El tipus de publicitat clàssica en molts casos no serveix, per tant, ens hem d’enginyar com fer arribar una bona informació als interessats, a través d’altres mitjans, canals o sistemes de comunicació.

P. m.- Quin criteri segueixen per triar unes determinades pel·lícules en funció d’una programació?
R.C.- Nosaltres treballem amb una sèrie de distribuïdores que tenen el tipus de producte que ens interessa, o bé li demanem unes pel·lícules determinades. Clar que ens podem equivocar, però entra dins del risc normal. De vegades he rebut cartes que em demanaven que llevés la pel·lícula, com és el cas de “Tiro en la cabeza” de Rosales, perquè algú es va sentir ofès perquè deia que era un film que recolzava els postulats d’ETA. Què podem fer? Cadascun és lliure de pensar el que vulgui.
Després hi ha exemples de pel·lícules magnífiques que han tingut un gran èxit comercial en altres països i aquí han estat un fracàs, com és el cas de “La classe”, que a França va tenir una gran repercussió i aquí, a pesar que nosaltres varem fer una bona publicitat, va passar pràcticament desapercebuda. Ens bolquem en la seva promoció perquè ens va semblar una producció d’interès cultural i pedagògic, així que ens varem posar d’acord amb la distribuïdora i preparem una passada especial, gratis per a tots els professors, informem a totes les escoles amb temps, i triem un dissabte al matí per fer-los més fàcil la seva assistència. Ens quedem sorpresos perquè de totes les escoles de Barcelona solament van assistir 11 professors, i era gratis. Perquè es vegi l’interès de les escoles per la cultura del cinema. El Drac Màgic, que és una entitat que s’ha dedicat tota la vida a apropar la cultura del cinema a les escoles, en aquest moment estan desesperats perquè de vegades no hi ha ni voluntat ni resposta per part dels centres escolars. Això ens porta al fet que la cultura de veure el cinema a la sala fosca està morint.
P. m.- Però vosaltres seguiu amb el projecte de potenciar-ho, afegint, a més, estrenes de teatre?
R.C.- Sí. La idea és triar unes pel·lícules d’estrena que creiem d’especial interès i fer una promoció d’aquestes amb una informació personal adequada i suficient, dirigida específicament a gent que li pugui interessar. Potenciar uns films amb uns horaris viables en unes sales adequades, i, en la resta de sales seguirem tenint la programació normal de cinema i teatre, això sí, amb molta variació. Paral·lelament seguirem amb les projeccions matinals que inclouen el cafè amb llet i la pasta, que està tenint relativa acceptació i que s’ha de promocionar més, doncs hem pogut comprovar que hi ha molta gent que està disposada a venir al cinema de sessió matinal i nosaltres seguirem oferint-los aquesta possibilitat. Sabem que el que hem de potenciar és la tasca informativa, perquè sàpiguen que als cinemes Alexandra, a partir de les deu del matí, es projecten diàriament entre 10 i 12 pel·lícules diferents.
P. m.- Com veu el panorama del cinema espanyol per a la taquilla?
R.C.-Crec que com a qualsevol altre país aquí es fan pel·lícules molt bones, bones i menys bones, però jo em queixo permanentment que els Ens Públics no li donen cap oportunitat al cinema espanyol. És cert que li donen diners, però això no és suficient. M’he queixat a les autoritats pertinents de Catalunya, m’he queixat a Madrid al Ministeri, a Guardans, quan estava al ICAA i no serveix de res. No entenc que la Televisió de Catalunya, o que TVE posin diners en la producció d’una pel·lícula i els divendres, que és quan s’estrenen les pel·lícules, no donin cap informació ni que amb prou feines facin referència a aquesta pel·lícula que ells han coproduït. De vegades parlen d’altres estrenes que no tenen res a veure amb ells, ni tan sols són espanyoles. No ho entenc. És com si la nostres no existissin. Després com volen que el públic vagi a veure-les? Serà més o menys bona, però si has posat diners en aquesta producció perquè no li fas una gran publicitat que a més, els resulta totalment gratuïta. Sembla que no s’hagin assabentat que la publicitat és bàsica perquè el públic vagi a veure-la. Tenim exemples molt il·lustratius, mira, quan estrenem “Tres dies amb la família” no venia gairebé ningú a veure-la fins que li van donar el premi en el festival de Màlaga , a partir d’aquest moment, com s’havia parlat d’ella, va començar a venir públic, a més, la passàvem en versió castellana i catalana i tothom vènia a veure-la en català. Clar, la gent sabia que estava rodada en català! Això ens demostra que l’espectador és molt mes intel·ligent que tots aquests polítics que tenim controlant els nostres béns públics. Referent a la llengua, es dóna el cas que pel·lícules castellanes que han estat obligades a doblar-les al català la gent que ve a veure-les surten cabrejades, perquè, veure Candela Peña parlant català no ho troben natural, sobretot quan saben que originalment aquesta pel·lícula està rodada en castellà.
J.M.- Com veu la relació actual distribució-exhibició?
R.C.- Aquesta és una relació que ha de canviar. Les distribuïdores ho estan passant molt malament perquè no tenen cap ajuda econòmica i moltes han desaparegut, sobretot aquelles que portaven un tipus de cinema europeu no tan comercial. Nosaltres, últimament em trobo amb dificultats perquè no tinc pel·lícules per estrenar, i a Espanya solament arriba entre un 5 i un 10% de la producció europea. La política d’ajudes al cinema ha de canviar, no es tracta solament de donar ajudes a la producció, també s’han d’articular altres mesures. Per què en els anys 50 i 60 totes les distribuïdores de l’estat estaven a Barcelona i ara no ha quedat ni una? Intento trobar el motiu d’aquesta fugida i és clar que el motiu ho trobarem en la funesta política que han aplicat els successius governs que hem tingut. Dic tots. No se salva cap d’ells. Això vol dir que hem de fer una seriosa reflexió sobre les polítiques d’ajudes al cinema de casa.
P. m.- Parlant de perspectiva immediata en els Alexandra per a aquesta temporada. Hi ha innovacions?
R.C.- Quant a la línia, diguem, editorial, dels cinemes seguirà sent la mateixa. Quant a la projecció de les pel·lícules, utilitzarem els mitjans tecnològics per crear en aquest espai un ambient de cinema, que sigui un espai viu, que la gent pugui venir una hora abans i pugui agafar un llibre i es posi a llegir-ho mentre espera. També pretenem que a les nits hi hagi música en directe, així com altres actuacions. Ens agradaria que la gent, quan surt del cinema, trobés un ambient agradable i que allí mateix es puguin quedar i prendre una copa mentre parlen amb els amics. La idea és crear un lloc de referència, en el centre de Barcelona, amb un ambient de cinema, i això és alguna cosa que solament ho podem crear entorn dels Alexandra, doncs en aquesta zona no hi ha mes sales. A part d’això, en una sala farem teatre, o monòlegs, o espectacles de màgia o de cafè teatre, o qualsevol altre tipus d’espectacle en viu. Ens podrem equivocar o no, però penso que, així com la indústria del cotxe s’està transformant, nosaltres, els de la indústria del cinema també estem obligats a posar-nos al dia.
Pepe Méndez